Pantà d'Ulldecona-Salt del Robert-Fredes

Encetem febrer per un mirall aigües embassades, amunt de La Sénia. El dia és hivernenc. No obstant, al nostre pas ullades de sol es capbussen al fons del pantà. El paisatge és obert, magnífic, i tenim davant nostre les altes carenes d’una terra que no es rendeix, que no abdica del seu port majestàtic, on hi regnen els voltors i les aus rapinyaires que orgulloses voleien pel cel. Nosaltres no renunciem a conquerir-la, humils i conscients de la nostra petitesa. Refem forces a la Cova dels Ferrins, i després comencem a remuntar el Barranc del Salt atapeït de boscúria i envoltat de cingleres. L’esma i la vista se’ns enfilen cap al Morral Desplegat, la Costa Dreta i la Mola de l’Aixada. Passem l’àmplia raconada de la Casa forestal i el camí, de cop i volta, se’ns torna feréstec, rentat i desfet per les avingudes de la indomable torrentera. Tothora que caminem ens acompanya l’aigua que brogeix pels saltants de les roques. Arribem al Salt del Robert i l’admiració s’acreix fins a cotes difícils de descriure, la bellesa muda de la natura s’ha de viure en primera persona del singular. Però cal continuar, com sempre fem a la vida, ja que no vivim de fer escala sinó que prenem la força d’elles per seguir el camí. El nostre d’avui cada cop és més rost, més altívol i encrestat, però, pas a pas, les cames i la voluntat uns porten al cim. Ja albirem Fredes, petit i glaçat, talment un solitari llogaret de pessebre. I tot d’una comencem a pensar ja en la propera sortida.

F O T O S

La Mola de Genessies

Avui hem tingut un matí ben agradable. Una escletxa de bon temps dins d’un hivern que està sent força rigorós, pel que estem acostumats. Cal destacar que en aquesta excursió també hem fet el ple: més de vuitanta persones disposades a fer l’ascensió a la Mola de Genessies tot gaudint de belles panoràmiques. L’autocar era el gran, i anava ple de gom a gom. A més, com que tothom que volia venir no hi cabia, al final s’han afegit dos cotxes més a l’excursió.
Quan hem arribat a Vandellòs clarejava el dia, i una llarga processó de xiruques ha enfilat serra amunt pel camí de Casseà. Després de passar pel Coll de Lleixares hem fet cap a l’antic despoblat de Genessies, avui sense l’esplendor que havien tingut aquestes grans masies en temps reculats. A redós del mas hem esmorzat; el lloc era arrecerat i el sol ens acompanyava. Un cop acabat el ritual de la menjada… serra amunt que fa pujada!
El camí fins dalt la Mola és feréstec, però d’una gran bellesa. Quan hem arribat a l’últim coll el vent gelat ha començat a aparèixer i ja no ens ha deixat fins que no hem descendit de l’alterós rocam. La Mola és un penyal que impressiona força, i des de dalt la vista se’t perd en totes direccions. El matí era força clar i hem gaudit de valent. Teníem unes boniques vistes als quatre vents i un riu blanc de boira baixa que s’estenia davant la serra de Cardó, amb els Ports al fons.
Després de visitar les exigües restes del poblat ibèric que resten dalt la calma hem enfilat el camí de retorn. Aquest ha estat altre cop pel Mas de Genessies, el Coll de Lleixares, l’Estret de la Gentilla i el Barranc de Burrià, passant per Mas Valentí. Una excursió fàcil i recomanable, sobretot en un dia clar i no massa calorós com ha estat avui.

F O T O S

El Puig d'en Cama

Avui es tractava de fer una sortida informal, fora de programa, per tal de cremar l’excés de calories acumulades en els àpats nadalencs i de cap d’any. Fa un parell de dies vàrem fer una convocatòria via correu-e (ja veieu que és important tenir el mail de tots el que veniu a caminar i en disposeu) i a les vuit del matí ens hem aplegat una bona colla al lloc habitual de trobada. Hem deixat els cotxes a Almoster i hem enfilat costa amunt (mai millor dit!) fins dalt el cim del Puig d’en Cama, aquesta emblemàtica silueta arrodonida que tenim tant a la vista la gent de Reus i de molts pobles veïns. El dia ha començat tapadot, frescot… però animadot! No ens hem mullat, encara que només una estona hem vist unes tímides ullades de sol. Tant és, les vistes des d’aquest cim sempre són magnífiques: tota la plana del Camp als nostres peus.

Hem continuat carenejant i hem parat a esmorzar quan hem arribat a l’ermita de Sant Pere de la Selva (també amb molt bones vistes). Després hem descendit per la pista que baixa a la Selva del Camp i, just arribar a baix, hem retornat a Almoster pel camí planer que segueix el repeu de la muntanya. Quan hem arribat al poble, la Rossi, com que és tan eixerida, ens ha convidat a prendre un refresc a casa seva.

Tot plegat, avui hem fet uns quinze quilòmetres per les nostres muntanyes properes, un itinerari ben bonic que, potser per tenir-lo a l’abast, no li dediquem l’atenció que es mereix. El dia divuit d’aquest mes tornarem a emprendre les sortides d’ “El Baix Camp i tu… a peu!” i anirem a la Mola de Genessies, damunt de Vandellòs. Animeu-vos a venir que ja veureu com us agrada.

(podeu veure les fotos d’avui)

Bones Festes!

Seguint el meu camí, sense mai aturar-me, he albirat la vastitud i la pregonesa de la vida. Però ara sé que mai no arribaré a conèixer del tot la muntanya ni a mi mateix.

BON NADAL I QUE EL TIÓ US CAGUI FORÇA COSES!

XLVII Pessebre al Montsant

“Només hi ha una manera de resistir el fred: estar sempre content perquè fa fred”. Aquesta cita la trobo molt adient per il•lustrar el sentiment que ens ha embargat avui quan hem pujat el pessebre al cim del Montsant, i, amb la d’enguany, ja en van quaranta-set edicions.
Any rere any, i malgrat el rigor hivernal, no faltem a la nostra tradició de pujar el pessebre dalt la Roca Corbatera, el cim culminant del Montsant. Aquest desembre, com no podia ser d’altra manera, la climatologia i la manera d’afrontar-la també ha estat diferent de qualsevol any anterior. El fred era ben viu, però les ganes de fer l’ascensió i l’esperit muntanyenc guanyen tota contrarietat. Amb el naixement a l’esquena hem anat serra amunt, i passat el Pla d’en Grau el paisatge s’ha tornat gèlid, sorprenent i bellíssim. Els núvols baixos que havíem vist de matinada quan ens hem llevat, empesos per les fortes ratxes de vent, han deixat fulles i branques cobertes de xocants formes de glaç: afuades pintes de gel que es gronxaven al caprici de l’oratge. Paisatge gebrat i belles imatges que han quedat gravades a les nostres càmeres fotogràfiques i als nostres cors. Hem complert el propòsit que ens ha dut al cim i hem retornat aviat a casa, contents dels dons que la muntanya ens ofereix, jorn rere jorn.

Montsant: Cova del Caterí i Punta de la Pericana

L’excursió d’aquest dissabte era fora de programació, però ja vam anunciar que la faríem com a complement de la pujada del pessebre de l’endemà. Ens ha agradat l’itinerari proposat perquè hem visitat racons no massa coneguts d’aquest Montsant que, vagis per on vagis, sempre et sorprèn i t’encisa.
Hem fet cap a l’ermita de Sta. Magdalena d’Ulldemolins, on hem deixat els cotxes, i des d’allà ens hem enfilat serra amunt per un dels molts camins que hi pugen. El Grau de la Cova del Corb està força fressat i es remunta fàcilment, però quan s’arriba al Grau de les Voltetes ja són figues d’un altre paner. De totes maneres ho hem resolt sense massa problemes, i quan hem arribat al Collet del Parral hem vist que era un bon lloc per aturar-nos a esmorzar, ja que hi tocava el sol i les vistes de la vall d’Ulldemolins eren esplèndides.
Quan hem acabat d’esmorzar hem continuat direcció est per la part més alta d’un serret. El camí és poc transitat i força perdedor, ja que el sòl és pedregós i el pastor amb el ramat hi obre molts corriols. De totes maneres, després de dubtar una estona i consultar la guia i el mapa, hem pres el camí bo que du a la Cova del Caterí. La cova, en realitat, és una balma grandiosa des d’on es contempla bona part de la Serra Major i la profunditat del Barranc dels Pèlecs. A continuació hem resseguit l’alterosa sendera fins a la Moleta i la Punta de la Pericana. Uns quants ens hem enfilat dalt el rocam per una fàcil via ferrata que està equipada amb una cadena per facilitar-hi l’accés. Les vistes des d’aquest cim són magnífiques.
Un cop retornats al collet hem començat a descendir per travessar el Barranc del Parral. Pujant pel seu vessant dret, i seguint pel Comellar del Madelenet, hem fet cap al Pi de la Carabasseta (1030 m alt.) on hi ha una important cruïlla de camins. Després de les fotos de rigor, i vist que el temps havia empitjorat molt, hem decidit no parar per dinar fins arribar a l’ermita de Sant Antoni. Hem anat a buscar el pas que du directament a l’ermita i hem començat la forta baixada que ens ha dut altre cop als peus del Montsant.
El dinar l’hem fet en un dels menjadors de l’hostatgeria que hi ha a l’ermita, molt ben atesos pels seus amables cuidadors que la tenen oberta tot l’any. El lloc és molt concorregut, ja que l’ermita i el seu entorn són molt acollidors i també és el punt d’inici de molts itineraris. En acabar, hem anat a recollir els cotxes que havíem deixat a Sta. Magdalena i hem enfilat el camí d’Albarca. Al refugi d’aquest petit i encimbellat poble és on teníem reserva per fer la pernoctació.  Aquest és el lloc des d’on cada any comencem l’ascensió a la Roca Corbatera per dur el nostre pessebre al cim del Montsant. Però això ja serà demà. Ara sopem, fem la nostra festeta particular vora el caliu del foc mentre a fora creix el fred i arrenca un persistent plugim. Bona nit… (el Barça ha guanyat el Madrid!).

Parc del Montnegre i el Corredor (Vallgorguina-Montcada)

Com cada any per aquestes dates hem tornat a recórrer tres etapes del GR92, el qual ressegueix de punta a punta el litoral del Principat. Aquests dies hem caminat per l’espina dorsal que separa la franja costanera maresmenca del Vallès Oriental; unes carenes suaus i ufanes de vegetació que et regalen esplèndides vistes de la costa, de la depressió interior i d’emblemàtics cims que es divisen a la llunyania. Hem pogut descobrir paisatges i racons preciosos del Parc del Montnegre i el Corredor (que ja vam iniciar l’any passat), del Parc de la Serralada Litoral i del Parc de la Serralada de Marina.
El primer dia hem anat de Vallgorguina al Coll de Can Bordoi: catorze quilòmetres de bons camins. Hem passat per la bonica masia de Can Pradell; la casa del Truy, amb la seva esplèndida alzina; el Santuari de la Mare de Déu dels Socors del Corredor –de visita obligada-, amb el Centre d’Informació del Parc Natural; la zona carenera de Puig de l’Aguilar, amb un bosc frondós; l’ermita i casa de colònies de Sant Andreu d’Alfar (aquí és on hem parat per dinar); el poblat ibèric del Turó del Vent –que no hem visitat perquè el dia ja enfosquia-; fins arribar al coll on havíem situat els cotxes que ens durien a l’hotel.
El segon dia hem fet des del Coll de Can Bordoi fins al Coll de la Font de Cera (22 quilòmetres, l’etapa més llarga). Passant per la Torrassa del Moro –edificació considerada d’època romana-; seguint pel Coll de Parpers, on es travessa l’antiga C-1415. Arribats al Coll de Sant Bartomeu hem travessat la carretera de va de la Roca del Vallès a Òrrius; al cap de pocs metres hem fet cap a Sant Bartomeu de Cabanyes, ermita romànica del segle XII –on hi habita la seva simpatiquíssima ermitanya-; en una cruïlla de camins, al quilòmetre 15,720, ens ha sorprès la Roca d’en Toni, un magnífic dolmen megalític, i també unes sepultures medievals en la part superior, al costat d’uns xiprers. A redós del monument megalític hem parat per dinar, i continuant la marxa hem arribat a Sant Mateu, ermita romànica situada en un estratègic cim de la carena que delimita el Vallès i el Maresme, amb àmplia panoràmica d’ambdues. Des d’aquí hem continuat fins al coll on teníem els cotxes, gaudint encara de belles vistes i de la presència de les grans masies que humanitzen el paisatge, com la de Can Gallemí.
La darrera etapa del dilluns ens ha dut des del Coll de la Font de Cera fins a Montcada i Reixac. Setze quilòmetres de bons camins i vistes incomparables del litoral i les poblacions costaneres. Passant pel Coll de Galzeran i el Coll de Montalegre hem arribat al Seminari Menor de Santa Maria de Montalegre. Poc metres després hem contemplat a vista d’ocell la bonica imatge de l’antiga Cartoixa de Montalegre. Arribats a un coll, entre dos turons, hem començat a descendir direcció “Can Ruti“. Al fons teníem la comarca del Barcelonès i la seva grandiosa conurbació. Després de passar la carretera de Badalona a Montcada hem pres direcció  Mas Oliver. Més endavant hem trobat el monumental, encara que força atrotinat, Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Més fotografies i una bona pujada fins a l’ermita de Sant Climent, d’influència del monestir. A l’alterosa ermita hem fet una curta parada per tal de fer un mos. Després de refer-nos hem arribat al Planell de les Alzines, lloc emblemàtic ja que a la dreta hi ha l’entrada al poblat ibèric del Puig Castellar. El lloc també compta amb una plataforma que és un excel•lent mirador de la megalòpoli que s’estén als nostres peus. Després de visitar l’assentament ibèric hem resseguit unes carenes per enfilar, tot seguit, la forta baixada que ens ha dut fins al riu Besòs i la població de Montcada, la nostra destinació final.
Resumint els tres dies podem dir que ens enduem un bon record d’aquestes serralades, a cavall entre el Maresme, el Vallès Oriental i el Barcelonès. Tres dies caminant en bona companyia i magnífics paisatges són molt gratificants. Si hi afegim que la pernoctació a Granollers, amb tots els serveis i les comoditats que hi hem trobat, ha estat immillorable, crec que ja no es pot demanar res més. També cal ressenyar el sopar que vam fer tots plegats a la Casa Fonda Europa, que disposa del restaurant amb més tradició gastronòmica de Catalunya, ja des del 1771. Allí hi menjava i s’hi hostatjava aquell “homenot” que es deia Josep Pla, l’escriptor segurament més popular i més llegit de totes les èpoques. Nosaltres, com ell, també estimem aquesta terra i gaudim trescant les seves valls i muntanyes. Final d’una nova etapa: el GR92 -que vam començar a Portbou- ens ha dut fins al cor de la terra que habitaven els antics laietans. Si mirem endavant ja albirem el Parc de Collserola i el Parc del Garraf que ens esperen. Fins la propera!

FOTOS!

Sopar social de l'entitat

Enguany hem celebrat el sopar social de l’entitat al Restaurant – Pastisseria Solanes. Allí ens han servit un abundós i excel•lent àpat. El més important, però, ha estat poder gaudir una llarga estona de la càlida companyia d’una bona colla d’amics i amigues que formem l’Associació Excursionista Catalunya. A l’hora de les postres s’ha fet el lliurament de diversos guardons. En primer lloc, un trofeu de reconeixement a la secció de BTT pel quinzè aniversari de la “Pedalada Reus – Montserrat”, sempre organitzada amb un notable èxit. Seguidament, els “premis a la fidelitat” als qui la temporada anterior van assistir a totes les caminades d’“El Baix Camp i tu… a peu”, i que en aquesta edició ha estat atorgat a la Maria Elena, l’Agustí, el Toni i el Ramon. En resum: una nit de molt fred al carrer i molt de caliu i bon ambient durant el sopar (ho podeu comprovar a les fotografies que hem posat a l’àlbum).

Gúbies de la Vall Figuera – El Toscar

Ja podeu veure les fotos d’avui a les Gúbies de la Vall Figuera i El Toscar

Sopar social

Tal com estava anunciat, el divendres dia 28 de novembre farem el sopar social. Aquest any hem escollit el local de “Pastisseria – Restaurant SOLANES”, situat  al carrer Antoni Gaudí 36 de la nostra ciutat, i l’horari serà  a partir de les 9 del vespre.
Com ja és tradicional, en aquest acte farem el lliurament de diversos guardons a aquelles persones que la junta directiva ha considerat que en són mereixedores.
El preu del cobert (del qual teniu el menú detallat al final), serà de 30 €.
Les inscripcions podran  fer-se a la secretaria de l’entitat, fins el dia 25 de novembre.

READ MORE