Com cada any per aquestes dates hem tornat a recórrer tres etapes del GR92, el qual ressegueix de punta a punta el litoral del Principat. Aquests dies hem caminat per l’espina dorsal que separa la franja costanera maresmenca del Vallès Oriental; unes carenes suaus i ufanes de vegetació que et regalen esplèndides vistes de la costa, de la depressió interior i d’emblemàtics cims que es divisen a la llunyania. Hem pogut descobrir paisatges i racons preciosos del Parc del Montnegre i el Corredor (que ja vam iniciar l’any passat), del Parc de la Serralada Litoral i del Parc de la Serralada de Marina.
El primer dia hem anat de Vallgorguina al Coll de Can Bordoi: catorze quilòmetres de bons camins. Hem passat per la bonica masia de Can Pradell; la casa del Truy, amb la seva esplèndida alzina; el Santuari de la Mare de Déu dels Socors del Corredor –de visita obligada-, amb el Centre d’Informació del Parc Natural; la zona carenera de Puig de l’Aguilar, amb un bosc frondós; l’ermita i casa de colònies de Sant Andreu d’Alfar (aquí és on hem parat per dinar); el poblat ibèric del Turó del Vent –que no hem visitat perquè el dia ja enfosquia-; fins arribar al coll on havíem situat els cotxes que ens durien a l’hotel.
El segon dia hem fet des del Coll de Can Bordoi fins al Coll de la Font de Cera (22 quilòmetres, l’etapa més llarga). Passant per la Torrassa del Moro –edificació considerada d’època romana-; seguint pel Coll de Parpers, on es travessa l’antiga C-1415. Arribats al Coll de Sant Bartomeu hem travessat la carretera de va de la Roca del Vallès a Òrrius; al cap de pocs metres hem fet cap a Sant Bartomeu de Cabanyes, ermita romànica del segle XII –on hi habita la seva simpatiquíssima ermitanya-; en una cruïlla de camins, al quilòmetre 15,720, ens ha sorprès la Roca d’en Toni, un magnífic dolmen megalític, i també unes sepultures medievals en la part superior, al costat d’uns xiprers. A redós del monument megalític hem parat per dinar, i continuant la marxa hem arribat a Sant Mateu, ermita romànica situada en un estratègic cim de la carena que delimita el Vallès i el Maresme, amb àmplia panoràmica d’ambdues. Des d’aquí hem continuat fins al coll on teníem els cotxes, gaudint encara de belles vistes i de la presència de les grans masies que humanitzen el paisatge, com la de Can Gallemí.
La darrera etapa del dilluns ens ha dut des del Coll de la Font de Cera fins a Montcada i Reixac. Setze quilòmetres de bons camins i vistes incomparables del litoral i les poblacions costaneres. Passant pel Coll de Galzeran i el Coll de Montalegre hem arribat al Seminari Menor de Santa Maria de Montalegre. Poc metres després hem contemplat a vista d’ocell la bonica imatge de l’antiga Cartoixa de Montalegre. Arribats a un coll, entre dos turons, hem començat a descendir direcció “Can Ruti“. Al fons teníem la comarca del Barcelonès i la seva grandiosa conurbació. Després de passar la carretera de Badalona a Montcada hem pres direcció Mas Oliver. Més endavant hem trobat el monumental, encara que força atrotinat, Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Més fotografies i una bona pujada fins a l’ermita de Sant Climent, d’influència del monestir. A l’alterosa ermita hem fet una curta parada per tal de fer un mos. Després de refer-nos hem arribat al Planell de les Alzines, lloc emblemàtic ja que a la dreta hi ha l’entrada al poblat ibèric del Puig Castellar. El lloc també compta amb una plataforma que és un excel•lent mirador de la megalòpoli que s’estén als nostres peus. Després de visitar l’assentament ibèric hem resseguit unes carenes per enfilar, tot seguit, la forta baixada que ens ha dut fins al riu Besòs i la població de Montcada, la nostra destinació final.
Resumint els tres dies podem dir que ens enduem un bon record d’aquestes serralades, a cavall entre el Maresme, el Vallès Oriental i el Barcelonès. Tres dies caminant en bona companyia i magnífics paisatges són molt gratificants. Si hi afegim que la pernoctació a Granollers, amb tots els serveis i les comoditats que hi hem trobat, ha estat immillorable, crec que ja no es pot demanar res més. També cal ressenyar el sopar que vam fer tots plegats a la Casa Fonda Europa, que disposa del restaurant amb més tradició gastronòmica de Catalunya, ja des del 1771. Allí hi menjava i s’hi hostatjava aquell “homenot” que es deia Josep Pla, l’escriptor segurament més popular i més llegit de totes les èpoques. Nosaltres, com ell, també estimem aquesta terra i gaudim trescant les seves valls i muntanyes. Final d’una nova etapa: el GR92 -que vam començar a Portbou- ens ha dut fins al cor de la terra que habitaven els antics laietans. Si mirem endavant ja albirem el Parc de Collserola i el Parc del Garraf que ens esperen. Fins la propera!
Xesca
Juan & Chelo
Elena