XIII Caminada Reus – Prades – Reus

ÀLBUM DE FOTOS CAMINADA (I)

ÀLBUM DE FOTOS CAMINADA (II) “L’ARRIBADA”

-Per adquirir un DVD, amb imatges, vídeo i música de la XIII Caminada has d’ingressar 10€ en aquest compte de la Caixa Tarragona: 2073.0163.54.0110219349, i enviar un e-mail amb les teves dades (Nom, direcció i núm de telf.) a aquesta direcció: pep.benitez@yahoo.es, i rebràs el teu DVD a domicili.

READ MORE

XIII Caminada Reus – Prades – Reus

INSCRIPCIONS DEL 18 DE MAIG FINS AL 2 DE JUNY

En nom de l’organització us agraïm a tots els comentaris que ens heu enviat, tant pels elogis com per les crítiques.
En cap cas pretenem ser els millors, però sí intentar superar-nos d’any en any per tal que la Caminada Reus-Prades-Reus sigui el màxim d’atractiva per a tots els participants.
En aquests moments estem ja abocats en la posada a punt d’aquesta edició que, veient la marxa de les inscripcions, preveiem un rècord de participació. De moment no hem fixat  cap límit i les acceptarem totes fins  el dia 2 de juny, data que decidirem el tancament segons la situació.
Aquest any ens hem trobat amb la dificultat que les adversitats meteorològiques, ja conegudes per tothom, havien malmès gran part del recorregut amb gran quantitat d’arbres caiguts enmig dels camins,  fent bastant difícil l’accés. Després d’un treball intens hem aconseguit deixar tot el recorregut perfectament transitable.
Però hi ha  2 punts on hem decidit variar l’itinerari que són entre  Prades i La Febró:
El primer és a la mateixa sortida de Prades, on caldrà anar per la carretera  fins la Font del Cap del Pla (alguns ja ho fan habitualment) ja que hi ha un tram  del camí clàssic que està intransitable per obres.
El segon és més avall de la Font del Cap del Pla, en el moment que el senderó surt del bosc per entrar a una pista caldrà seguir per la mateixa sense entrar novament al bosc, ja que les riuades han deixat el sender que creuava el barranc en força dificultat per a fer-ho. La variant, que no és significativa en quant a distància, estarà  degudament senyalitzada en el seu lloc.

Respecte als comentaris que heu fet en aquesta pàgina, voldríem puntualitzar dues coses:
La primera és per al que va tenir problemes l’any 2001 en quant als avituallaments. Com que pel seu comentari deduïm  que és un dels “corredors”, voldríem recordar-li  que als primers anys de la prova els controls s’obrien amb horaris pensats només per a caminants (perquè en realitat es tracta d’una CAMINADA), i els corredors que arribaven abans  d’hora es desesperaven ja que no trobaven encara les coses a punt.
Ja fa uns quans anys que això està modificat, i ara, com podreu comprovar, els controls s’obren amb horaris adients per als més ràpids.
La segona és per la que parla dels espavilats que agafen “atajos”. Aquí voldríem puntualitzar que  en el reglament  no diu en cap lloc que el recorregut establert sigui obligatori, només diu que cal fer-lo en la seva totalitat a peu i segellar en tots els controls. Per tant,  tothom és lliure de transitar  per on vulgui en tant que passi pels controls (pensem, per exemple, en els que es puguin perdre i es vegin forçats a redreçar el camí).
El recorregut que nosaltres determinem és el que considerem més idoni passant pels camins tradicionals degudament senyalitzats, i evidentment hi poden haver alternatives (dreceres) que generalment consisteixen en fer trams de carretera que, si bé poden ser més ràpids per als corredors, de segur que son més incòmodes i perilloses.

Voldríem deixar constància que per nosaltres la Caminada Reus-Prades-Reus no és una competició, encara que alguns participants s’ho prenguin com a tal, sinó una Festa  de l’Excursionisme a la que esteu tots convidats a participar-hi. I finalment expressar, una vegada més, el nostre agraïment a tos els que amb la seva col•laboració fan possible l’èxit  de la caminada, desitjant que tots plegats gaudim d’una excel•lent jornada.

MÉS INFORMACIÓ…

Fotografies de la RPR (Preparació Caminada)

READ MORE

Irati (Aezkoako Mendiak – Nafarroa)

Si alguna paraula pot expressar adequadament el que hem trobat aquest cap de setmana llarg a les valls d’Aezkoa i Salazar, aquesta hauria de ser “exuberància”. Els Pirineus orientals de Navarra arrodoneixen el relleu a mesura que s’acosten a l’Atlàntic i se’ns donen amb tot el seu magnífic esclat de bellesa. Exuberància de colors, d’aigua, de bosc, de vida que hi batega a cada racó. Hem gaudit de la magnificència de la selva de Irati i de l’hospitalitat de la gent que habita les valls properes. Hem trobat un escampall de petits pobles bellíssims; ens hem apropat a la seva gastronomia i a la seva cultura; hem trepitjat camins i hem sentit la força d’aquesta terra. En una paraula, ens hem amarat d’una natura amable i esplendorosa. No es pot resumir en poques paraules; només dir que val molt la pena apropar-se a aquestes valls pirenaiques per conèixer-les una mica millor.

FOTOS

Valls d’Aezkoa i Salazar

La selva de Irati, nom amb connotacions d’extens i salvatge, és un territori poc conegut, tot i la seva notable fama i les seves llegendes. La frondositat del seu bosc, poblat per innombrables criatures, i el seu intricat relleu, desanimen l’excursionista desconeixedor dels seus racons i secrets. L’acondiciament d’uns recorreguts i l’edició de guies, ajuden al visitant a sentir més proper el batec del bosc, sense perdre la seva aureola de territori indòmit.

L'Airosa (Mas de Barberans – Ports)

Aquesta ha estat la darrera sortida de la temprada dins la programació de “El Baix Camp i tu… a peu”. Fins arribar a l’estiu encara ens queden uns quants esdeveniments importants, com ara la sortida de tres dies a la Selva de Irati (Navarra), que farem pel pont de maig; o el cap de setmana en que tornarem a resseguir el camí de Prades per preparar la XIII Caminada Reus – Prades – Reus, que enguany celebrarem el 7 de juny. Més endavant encara tenim un cap de setmana molt interessant als Pirineus, sense oblidar la tradicional semi-nocturna a la Mola de Colldejou, que ja serà a l’agost.
Aquest diumenge, però, hem finalitzat un nou cicle d’aquestes excursions que amb tanta cura, sapiència i dedicació ens preparen els amics Toni i Agustí. De tornada cap a Reus ja els hi vàrem expressar l’agraïment col•lectiu per tota la feina que desinteressadament han dut a terme, per tal que tot el grup poguéssim gaudir al màxim dels bells itineraris que ens han preparat. És just reconèixer la feina que fan i agrair-los-la, així com també donar les gràcies a tots els que aquesta temporada ens han volgut acompanyar. Us esperem a tots de nou en properes sortides, per continuar gaudint del plaer de caminar en bona companyia i admirar les belleses que ens guarden les nostres estimades muntanyes.

FOTOS

Curs d'iniciació als escacs

Organitza: Club Escacs Reus amb el patrocini del Consell Esportiu del Baix Camp
Dates del curs:  Del 29 d’abril al 19 de juny
Grups, dies de classe i Horari:
Grup de dimecres: 18 a 19:30.
(29/04- 06/05-13/05-20/05-27/05-03/06-10/06-17/06)
Grup de divendres: 18 a 19:30
(01/05-08/05-15/05-22/05-29/05- 05/06-12/06-19/06)
Preu de les inscripcions: 6 euros
Edat: De 5 a 12 anys
Lloc:
Club Escacs Reus de l’Associació Excursionista de Catalunya
C/Galanes nº 10 1r. Reus

Inscripcions:
Al Club Escacs Reus els divendres a partir de les 20 (977344050)
Per telèfon al 679703989 (Adrià) o al 625148507 (Nelson)
Per mail de contacte: escacsreus@gmail.com
Caldrà portar una fotocòpia de la targeta sanitària (CATSALUT)
Places limitades i per ordre d’inscripció

Temàtica:
–    Iniciació als escacs
–    Moviment de les peces
–    Mats bàsics
–    Principis tàctics
–    Principis estratègics
Possibilitat d’adaptar el curs al nivell dels participants.

Serra de l'Argentera – Castell d'Escornalbou

Mare deixeu-m’hi anar, a l’Alforja a plegar avellanes,  que cantarem quatre cançons pels fadrins de Riudecanyes.
Diumenge de Rams. Matí ple d’aromes que exhala la terra mullada. Pas lleuger i cor content mentre ens enfilem amunt la serra; allà dalt, el Trucafort ens espera. Farigoles en esplet i espàrrecs gerds a la marjada; la sajolida arrapada sota les pedres. Cada romer amb mil flors blaves, cada argelaga saturada de groc, a cada racó de la senda un nou verd per descobrir. En arribar als molins la mirada sens perd pel cobalt de les muntanyes. Els brucs llueixen cabelleres argentades; el boix-grèvol, reflexos metàl•lics. Les sureres, com guerrers antiquíssims, custodien la vellúria d’uns murs de pedra roja. El Castell-Monestir d’Escornalbou traspua història; l’ermita de santa Bàrbara el vigila encimbellada. Nosaltres tan sols hi som de pas, pujant i baixant costers se’ns fugen les hores: el camí només existeix quan sentim el pes i la mesura de cada passa.

FOTOS

Toscar – Les Clotes – Alfara (Els Ports)

Qui ens ho havia de dir, fa quinze dies, quan baixàvem de la Mola amb màniga curta i esbufegant de calor, que avui a la capçada dels Ports trepitjaríem neu i faria un fred de rigorós hivern. Gairebé fil per randa s’han complert les previsions de l’home dels temps. Fred i vent i pluja és el que ens hem trobat avui als Ports. Amb l’hora canviada i més fosc que els darrers dies hem fet cap al lloc de sempre per esperar l’autocar: trenta-quatre motxilles, que tal com pintava el dia no està gens malament.
Tot el viatge l’hem fet amb pluja, i quan hem descarregat els trastos entre Els Reguers i Alfara, a l’entrada de la vall del Toscar, l’aspecte que oferien els cims de la muntanya eren d’allò més amenaçador: la boira s’ajeia a les crestes i el cel estava ben tapat. Però com que cap adversitat ens treu les ganes de caminar ens hem penjat les motxilles al coll i, endavant que fa pujada! Primer hem esmorzat al minso recer de l’ermita de Sant Julià, a tocar de la bellíssima raconada de santa Magdalena i les Fonts del Toscar, amb els seus abundosos salts d’aigua fresca i cantaire. A continuació hem enfilat camí amunt direcció al Coll de Carabasses, i, des d’allà, hem continuat per la carena fins al refugi de les Clotes. Després d’una parada fotogràfica hem continuat encara per la part més alta de la serralada fins a les Rases del Maraco, que si amb bon temps ja resulten un pas complicat, no cal ni imaginar com de difícil ho hem tingut avui. Superat el tràngol, i continuant encara direcció nord-est, hem fet cap al mas del Maraco, lloc on en principi estava previst fer una aturada per dinar i que, vist el temps inclement, s’ha decidit de continuar tot baixant ja direcció Alfara de Carles. Un cop a recer de l’aire i del fred, i com que l’hora ja era molt avançada, la gent ha començat a fer aurades per dinar en petits grups. L’arribada a Alfara he estat tard però sense incidents remarcables, un cop tothom ha tastat la duresa de la llarga excursió d’avui. Després, perquè alguns diguin que les sortides nostres són de pa sucat amb oli!
Doncs sí, la caminada d’avui ha estat realment dura, sobretot per l’afegitó de la inclemència del temps, especialment el vent acanalat que ens ha fuetejat sense pietat quan travessàvem les Rases del Maraco. De totes maneres, en arribar, he sentit com s’expressava la gent dient que ha estat una de les sortides més espectaculars i belles que hem fet aquesta temporada. La major part del recorregut, fins a les Rases, el camí transcorre per paratges bellíssims. Boscos de pins centenaris, amb soques imponents (molt de pi roig, amb els seus troncs rectilinis que semblen arribar al cel); atapeïdes boixedes i claps de boix-grèvol que s’estenen a les ombries de la muntanya; rocams i penyals que impressionen només de veure’ls… I un regal inesperat, malgrat els problemes afegits que ens ha comportat: un bon tou de neu acabada de caure que ens ha deixat uns paisatges meravellosos. En definitiva, una excursió d’aquelles que no et treuen les ganes de tornar-hi; ans el contrari.

FOTOS

La Mola per la Canal del Mig

Més que primaveral, avui hem tingut un dia estiuenc, que ja tocava. Hem pujat a la “nostra” Mola per la Canal del Mig. A la banda septentrional de la muntanya, just al bell mig del llarg espadat rocallós, s’hi obre una profunda escletxa que facilita l’accés a l’altiplà; una imponent canal que sembla voler abocar-se, pendissos avall, fins a les mateixes teulades de La Torre, la bonica vila que s’ajeu als seus peus.

De totes maneres, en arribar a quarts de vuit del matí al poble, més d’un s’ha abrigat amb polar i jaqueta. Una fresca matinera que s’ha esvaït tot d’una només enfilar el rost camí de pujada. Immediatament ha començat l’estriptease general i a més d’un, fins i tot, li sobrava la màniga curta. Nosaltres sabem que a la muntanya s’ha de ser previngut i s’ha de dur roba per a qualsevol canvi de temps, i La Mola és segurament la muntanya més canviant dels nostres encontorns. Ja vèiem, mentre ens enfilàvem, que a la propera Serra de l’Argentera els molins del parc eòlic no paraven de girar en cap moment; això volia dir que a dalt tornaríem a trobar l’aire fresc. Ben cert, només acabar de grimpar els rocs més enlairats de la canal ja teníem a la nostra esquena l’incansable vent del nord-oest. Això ens ha fet buscar el recer d’una de les escasses ondulacions que ofereix la calma de La Mola, oberta per cingleres i espadats als quatre vents. Allí hem esmorzat bressolats per l’escalforeta del sol.

Un cop acabat el nostre refrigeri, i després de gaudir de les vistes que ens oferia avui la privilegiada miranda, hem enfilat el camí de baixada pel Coll del Guix. El retorn a La Torre ha estat una descoberta per a la majoria. Primer hem torçat a la dreta per seguir la Vall de Massanes per una pista que duu fins a Marçà; pista que hem deixat al cap de poc per agafar un sender que s’endinsa per l’espessor del bosc, molt ombrívol, ja que tothora resseguíem la banda de ponent de la muntanya. Aquest perdut antic camí sembla que ha estat recuperat i senyalitzat fa ben poc, una iniciativa que els que ens agrada caminar i descobrir bells racons aplaudim. Fent la volta al massís, sempre a mig aire, vèiem com la vall s’anava apregonant a la nostra esquerra. Un cop hem sortit del bosc hem trobat la Font de Fontesaubelles i més endavant el Pla de la Femada. La font omple una bassa que avui ha estat un regal on poder apaivagar la forta calor que ja sentíem a la canícula del migdia. Al cap de poc albiràvem el poble i en un no res havíem acabat la nostra bonica excursió d’aquest diumenge calorós.

F O T O S

Fredes – Pantà d'Ulldecona

Aquest diumenge, primer de març, tanquem el cercle i completem l’itinerari que vam deixar a mitges fa tot just un mes. Aquell dia pujàrem a Fredes des del Pantà d’Ulldecona remuntant la barrancada on es troba el sorprenent Salt d’en Robert. Avui anem a l’inversa: des de Fredes fins al pantà passant per l’antic sender que mena a La Sénia, tot resseguint les seves alteroses crestes i passant per enmig del Portell de l’Infern, per continuar més endavant pel Solà d’en Brull i un roquer anomenat Estret de la Mola; fent cap, finalment, altre cop al costat de les aigües embassades del riu Sénia. Un recorregut espectacular on hem pogut gaudir dels Ports en tota la seva grandiositat: profundes valls entallades i pregones barrancades plenes de boscúria; immensos roquerars que es drecen verticals i que només poden ser coronats pel vol dels voltors en estol que hem vist des de la distància.
El dia ha estat variable, bastant fredot a l’hora de la sortida i més abonançat a mida que perdíem alçada. Fins i tot hem tingut unes ullades de sol picant quan s’acostava l’hora de dinar. El tret diferenciador de la jornada ha estat, però, l’hora de l’esmorzar. Aprofitant que l’autocar ens deixava a l’aparcament que hi ha just davant del restaurant Europa (un acollidor restaurant de muntanya) que es troba a un quilòmetre i escaig abans d’arribar al petit nucli de Fredes, teníem decidit, de dies enrere, que el primer que calia fer era unes queixalades a les suculentes menges que allí serveixen. Dit i fet i no se’n parli més, en arribar ja teníem la taula parada. Després, amb la panxa plena i el cor alegre, tant ens fa que nevi, plogui o faci vent: avall que fa baixada!

F O T O S

Serra del Pradell – Ermita Sant Gregori

Recordareu, els que vareu venir, que el passat dotze d’octubre vam pujar al Cingle Blanc des del Coll de la Teixeta. Aquell dia una boira espessa ens va privar de les panoràmiques que, en un dia clar, es poden divisar des de les crestes que separen el Baix Camp de les terres  prioratines. Avui hi hem tornat i no hem tingut gaire més sort. El dia ha estat rúfol i ben tapat des de primera hora del matí. Amb prou feines, un cop a dalt, hem pogut contemplar quatre punts propers i coneguts: Puigcerver, el pantà de Riudecanyes, un desdibuixat Cap de Salou, allà lluny, i el castell d’Escornalbou. Fins i tot la Mola, tan propera, se’ns amagava a les primeres llums de l’alba. De totes maneres la caminada ha valgut la pena, després de gairebé vint quilòmetres trescant pels turons del Baix Priorat, el camí ens ha dut a la singular ermita de Sant Gregori, a tocar de la capitalitat de Falset.
Permeteu-me un pensament particular quan caminava pels pendissos de les Soleies i tenia davant meu la testa rocallosa de la Mola, avui coronada per un nimbe blanc, i les altes cingleres de la Serra de Llaberia. Recordava els llegendaris episodis del nostre guerriller Carrasclet tal com ens ho va explicar l’escriptor Josep Iglésies. Diu la seva ploma que “Pere Joan Barceló fou pres, però abans d’ésser conduït, aconseguí saltar una tàpia i fugí a la muntanya. S’endinsà pels afraus del massís de Llaberia…”, i més endavant: “Havia trobat en un gran cingle una cova oberta a mig aire, la qual no podia ésser advertida des de baix. Hi entrava enfilant-se a un arbre corpulent, i, apuntalat al ramatge, estenia un tronc fins a la cova. Des de l’arbre o des de la cova posava i treia el tronc que servia de pont, sense que es pogués advertir el seu ús, a causa de l’espessetat i ufana del bosc. L’espluga tenia aigua viva, era de capacitat suficient per a fer-li d’estada i fins i tot gaudia d’una llenca de sol. Aquest refugi solament al sabien el seu germà i la seva muller”.