Recordareu, els que vareu venir, que el passat dotze d’octubre vam pujar al Cingle Blanc des del Coll de la Teixeta. Aquell dia una boira espessa ens va privar de les panoràmiques que, en un dia clar, es poden divisar des de les crestes que separen el Baix Camp de les terres  prioratines. Avui hi hem tornat i no hem tingut gaire més sort. El dia ha estat rúfol i ben tapat des de primera hora del matí. Amb prou feines, un cop a dalt, hem pogut contemplar quatre punts propers i coneguts: Puigcerver, el pantà de Riudecanyes, un desdibuixat Cap de Salou, allà lluny, i el castell d’Escornalbou. Fins i tot la Mola, tan propera, se’ns amagava a les primeres llums de l’alba. De totes maneres la caminada ha valgut la pena, després de gairebé vint quilòmetres trescant pels turons del Baix Priorat, el camí ens ha dut a la singular ermita de Sant Gregori, a tocar de la capitalitat de Falset.
Permeteu-me un pensament particular quan caminava pels pendissos de les Soleies i tenia davant meu la testa rocallosa de la Mola, avui coronada per un nimbe blanc, i les altes cingleres de la Serra de Llaberia. Recordava els llegendaris episodis del nostre guerriller Carrasclet tal com ens ho va explicar l’escriptor Josep Iglésies. Diu la seva ploma que “Pere Joan Barceló fou pres, però abans d’ésser conduït, aconseguí saltar una tàpia i fugí a la muntanya. S’endinsà pels afraus del massís de Llaberia…”, i més endavant: “Havia trobat en un gran cingle una cova oberta a mig aire, la qual no podia ésser advertida des de baix. Hi entrava enfilant-se a un arbre corpulent, i, apuntalat al ramatge, estenia un tronc fins a la cova. Des de l’arbre o des de la cova posava i treia el tronc que servia de pont, sense que es pogués advertir el seu ús, a causa de l’espessetat i ufana del bosc. L’espluga tenia aigua viva, era de capacitat suficient per a fer-li d’estada i fins i tot gaudia d’una llenca de sol. Aquest refugi solament al sabien el seu germà i la seva muller”.