Aquest any la Mola ens ha escamotejat bona part de les seves belleses. Ni sol ni lluna hem tingut. Ja des de la plana hem vist com un capell de núvols baixos coronava la seva testa. Amb el cel velat, amb prou feines les cingleres podíem entreveure. Un cop a dalt, enmig de la calma oberta als quatre vents, ens ha començat a fustigar un vent de mar que feia córrer la boira i l’abocava als espadats que volten el rocam. ¿Quina altra cosa podíem fer, sinó recuperar l’alè i començar a baixar abans que la nit i la broma extraviessin el nostre pas? Un altre any serà, que la nostra fidelitat envers aquest penyal és inalterable. Aladern.
Amunt, companys, ja és curta la jornada;
una envestida més i ja som dalt;
no desmaieu, si és grossa la fatiga,
la vostra admiració serà més gran.
Gras i Elies, Glosa a la Mola, 1877
Joaquim Santasusagna escrivia el 1929: “La Mola, mirada des de la Torreta, fa respecte i sembla protegir el poble de les ires de més amunt. De les muntanyes que environen el Camp és la més coneguda i, per consegüent, fins ha provocat literatura. La seva silueta, des de la plana, és inconfusible i el seu posat noble i greu desperta admiracions (…)
La Mola mostra al lluny una tossa superba, coronada una gran cinglera i s’acusa bellament. Ningú, per tant, no deixa de reconèixer-la. És ben bé la muntanya per excel•lència per a la gent del Camp (…)
El cim d’aquesta muntanya és una extensa calma, final d’una gran cinglera calcària, i és llarga de més d’un quilòmetre i ampla de tres a quatre-cents metres”.
martin griñó