Joaquim  Santasusagna escrivia el 1929: “La Mola, mirada des de la Torreta, fa respecte i sembla protegir el poble de les ires de més amunt. De les muntanyes que environen el Camp és la més coneguda i, per consegüent, fins ha provocat literatura. La seva silueta, des de la plana, és inconfusible i el seu posat noble i greu desperta admiracions (…) La Mola mostra al lluny una tossa superba, coronada una gran cinglera i s’acusa bellament. Ningú, per tant, no deixa de reconèixer-la. És ben bé la muntanya per excel·lència per a la gent del Camp (…) El cim d’aquesta muntanya és una extensa calma, final d’una gran cinglera calcària, i és llarga de més d’un quilòmetre i ampla de tres a quatre-cents metres”.

La temporada 2007/2008 finalitzà el dissabte passat amb la tradicional Semi-nocturna a la Mola de Colldejou. Aquest any era la 12+1 vegades que fèiem la nostra cloenda excursionista anual pujant, cap al tard, a la muntanya de ben segur més emblemàtica del Camp, si més no, el cim de silueta més inconfusible de tots els que envolten aquesta immensa plana que s’estén als peus de la serralada pre-litoral abans que aquesta deixi anar el darrer sospir i s’enfonsi en la nostra mar.
Prop d’un centenar d’excursionistes reusencs (i més d’una trentena de salouencs i salouenques que se’ns van afegir pel camí, companys del novell Club Excursionista Salouenc) vam fer cap el dissabte a Colldejou per pujar a la Mola pel camí del Portell de la Cova, per poder gaudir de les magnífiques vistes que s’albiren des del cim i poder contemplar la posta de sol tot esperant la sortida de la lluna plena. La vesprada de dissabte, però, la climatologia no va ser la nostra aliada, sense que puguem dir rotundament que l’haguéssim trobat extremadament adversa. Molta calor, de bon principi, i canviar-se la roba molla i abrigar-se força només arribar dalt. Tot i conèixer de sobres el sobtat canvi de temperatura que regeix les nits estiuenques dalt la tossa, aquest any també ens va acompanyar quasi tota l’estona la boira, humida i freda, empesa per unes fortes ràfegues de vent de mar. Tot plegat va fer que les corresponents sessions fotogràfiques fossin més minses que altres anys. Val a dir, de totes maneres, que l’espectacle també era grandiós quan, per instants, la boira s’esquinçava i el cel s’obria oferint-nos unes imatges extraordinàries, sense parangó i que només es troben a la natura.
El sopar el vam fer al lloc acostumat, prop de la bassa, a la banda septentrional de la calma i a recer de l’aire i del fred, o gairebé. Tot seguit enfilàrem el camí de baixada pel Coll del Guix, aquest any amb l’ajut imprescindible de la llum dels frontals, ja que la cara rodona i envermellida de la lluna jugava amb nosaltres al “fet i amagar”. Per acabar d’arrodonir la vetllada, un cop érem de tornada a Colldejou, gaudírem del tradicional ressopó amb pastes, refresc, cava i un incomparable “cremat” que cada anys ens prepara el Gerard i Cia. Fins a la temporada vinent, amics excursionistes!