Ja som a l’endemà de la XII Caminada Reus-Prades-Reus. Enrere queden molts mesos de treball, de feina silenciosa, d’esforç abnegat de moltes persones. Avui ens queda la satisfacció d’haver reeixit en el propòsit de que la Caminada fos un jorn agradable per a tots els participants i que aquests s’enduguessin un bon record del seu pas per les nostres estimades muntanyes. Ara ens queden força dies per fer balanç de tota la feina feta i per reflexionar si de cara al proper any podem millorar encara algun aspecte en l’organització. De seguida que ho tinguem enllestit, us oferirem en aquesta web un extens reportatge fotogràfic de la diada d’ahir. A continuació teniu un punt de vista particular de diverses persones que han treballat en l’organització.

Viure la Caminada

Tota la setmana he estat enganxat a l’espai El Temps de TV3, mirant els pronòstics per al diumenge. Després de tants caps de setmana plovent, el dissabte tenia l’esperança que no ens mullaríem. A dos quarts de sis del matí estava recollint el meu dorsal, els voluntaris ja feia hores que treballaven per tenir-ho tot a punt. Em prenc un cafè amb llet i menjo un croissant acabat de fer. Fem un minut de silenci i a dos quarts de set en punt es llança el coet que dóna la sortida. Surto corrent darrere el llebrers fins que sóc als afores de Reus, allí agafo el meu ritme de caminar, tot i que durant el dia faré també molts trams corrent. L’any passat vaig fer més de deu hores, enguany intentaré rebaixar el temps. Abans de les vuit ja sóc al primer control, al Coll de la Batalla, i a tres quarts de nou a l’avituallament de la Font del Roure. No m’entretinc gaire. La pujada la faig a bon ritme i a tres quarts d’onze estic entrant a Prades. Aquí sí que menjo un entrepà, descanso cinc minuts i a les onze un punt enfilo el camí de tornada. A estones està tapat com si ens hagués de caure a sobre una tempesta, i a estones surten ullades de sol; en conjunt el dia és molt agradable per a caminar. Tot el maig que plou i els camins estan enfangats de mala manera, brolla aigua per tot arreu i sembla que les fonts s’hagin multiplicat. El bosc està exuberant com feia anys que no veia, la llàstima és que tota la feina que vam fer setmanes enrere netejant senders i tallant vegetació se n’ha anat en orris. Pujant el Coll de l’Agustench començo a notar l’esforç que he fet a la pujada a Prades, però la baixada pel Camí de les Tosques la faig a un ritme molt alt, juntament amb una desena més que ens hem ajuntat. A les dues del migdia ja sóc a Vilaplana i em menjo dos talls de coca amb sucre boníssima. Al control de l’Aleixar trobo l’Anton Maria, l’alcalde del poble que hem diu que ja havia preguntat dos cops per mi. Parlem un instant i surto esperitat cap a Reus. La darrera pujada és la del Camí de les Fonts, no gaire pronunciada però després de les hores que portem caminant sempre se’ns travessa. Pel Camí del Mig encara hem queden forces per córrer una estona. A l’últim control de la Boca de la Mina no m’aturo ni per beure aigua, i a les quatre de la tarda i uns minuts sóc altre cop a les Piscines Municipals, el punt d’arribada. El meu temps és de 9 hores i 37 minuts, una hora menys que en l’edició anterior. Estic destrossat però profundament satisfet. El que hem fot una mica, és que l’any passat, tot i fer una hora més, a l’arribada en tenia 172 al davant, i enguany 185! Com corre aquesta canalla! No hi ha dret fer això a un avi com jo! Però bé, dels 696 que hem sortit, no està massa malament. Gràcies i fins a l’any vinent! Ramon P.

Com l’he viscut

Crec que el més bonic es veure la quantitat de gent que hi participa, i a més gent molt propera que de vegades no t’imagines que siguin capaços de fer aquest esforç. Sincerament, la meva admiració. Tinc la sort de poder-la viure d’una manera global, veig la sortida, els controls i l’arribada. Noto l’entusiasme de la gent dels controls. També les cares de satisfacció de la gent que va arribant es molt emocionant. La nota trista aquest any han estat els llaços negres per un amic que ja no hi és. Xesca

Aquesta XII edició de la Reus-Prades-Reus, ha estat un rècord de participació amb 738 inscrits.

Ja han passat bastants anys des de que un dia, anant d’excursió amb els companys habituals, comentàvem l’èxit de participació que tenien algunes d’aquestes llargues caminades que es feien ja en aquells moments: Matagalls – Montserrat, Montserrat – Reus, etc., i ens plantejàrem si en podríem organitzar alguna nosaltres de característiques similars.

D’entrada vam considerar varies possibilitats, però la primera conclusió fou la de que per tal que tingués força èxit de participació, hauria de ser amb sortida i arribada a Reus. Llavors calia trobar un lloc emblemàtic per anar, a una distància accessible, i sens dubte de seguida vam pensar en Prades. L’anada de Reus a Prades era ja un excursió clàssica que tots coneixíem, però calia trobar un camí alternatiu de baixada per arrodonir la caminada.

Desprès d’analitzar mapes i trepitjar camins, comprovàrem que la baixada per l’itinerari on més o menys discorre actualment, era també força interessant, i tot seguit ens animàrem a posar fil a l’agulla per tal de poder preparar-la per a l’any següent, que seria el juny de 1997.

La primera qüestió que ens vam plantejar fou la de fer un meticulós mesurament de tot el recorregut, senyalitzant absolutament totes les variacions i quantificant-les en metres (fou la base de la descripció que figura en el programa que donem cada any als participants). Recórrer 55 quilòmetres per la muntanya, salvant tota classe de desnivells amb una roda a les mans, no és un tasca còmoda però sí divertida. A partir d’aquí tot va ser resoldre infinitat de petites qüestions: reglament, permisos, sponsorització, senyalització, horaris, sistema d’inscripcions, llocs de control i avituallaments, etc.

En tot això, a la data prevista per la Caminada, no ens atrevírem a posar-li “I” (primera), perquè potser pensàvem que seria l’única. S’anava acostant el dia i en molts moments ens vam plantejar si seríem capaços de mantenir la convocatòria per la data fixada. Una de les qüestions que més ens preocupava era la previsió de participants: “I si s’hi apunten 500, com ens ho farem?”

Al final vàrem decidir que si hi participaven 200 caminats ja fóra un èxit, i sobre aquesta base ens preparàrem. Efectivament, els inscrits van superar escassament aquesta xifra. Amb un resultant que vam considerar plenament satisfactori, ja ens vam animar a seguir. L’any següent s’instauraria la Copa Catalana en la qual hi participarem com a membres fundadors.

I aquí estem, 12 anys seguits de Caminada! Les inscripcions han anat augmentant de forma espectacular, any rere any, fins arribar a superar els 700 participants l’any 2005, desprès s’estabilitzaren sobre el 650 els 2 anys següents, la qual cosa ens feia pensar que ja havíem tocat sostre. Però com veieu no es així. De fet, veient que gairebé totes les caminades de la Copa Catalana que es porten fetes aquest any han superat xifres de participació d’edicions anteriors, suposàvem que no seríem una excepció, i per tant, aquest “rècord” no ens ha sorprès.

La satisfacció expressada per infinitat de participants i la generositat i predisposició demostrada per tots el col·laboradors, ens compensa de llarg de tot l’esforç realitzat i ens anima a seguir treballant per a preparar futures edicions d’això que nosaltres considerem com una gran festa de l’excursionisme.

Gràcies una vegada més a tothom. Joan Torrell.

La meva experiència

L’escriptor reusenc Josep Maria Sugranyes, en un dels seus llibres d’itineraris, indicava l’indret al qual es referia, com el “lloc per on passa la clàssica Caminada Reus-Prades-Reus”. Anys més tard, l’enviat de la Federació que en aquell temps s’encarregava de fer les cròniques de totes les marxes, es referia a la nostra Caminada com “la festa de l’excursionisme”.

Les dues referències a la nostra prova ens van omplir de satisfacció i creiem que reflecteixen fidelment en el que s’ha convertit aquest esdeveniment, una caminada que ja té a les seves espatlles, o a les nostres, XII edicions i això fa que alguns la considerin clàssica. I d’altra banda, el caire que tots li hem volgut donar per convertir-la en una “festa” per a tothom que vulgui acudir a la nostra crida.

Però aquests esdeveniments, a mida que passa el temps, van agafant personalitat pròpia amb independència de la gent que ho organitza i es van enriquint amb l’aportació de les persones que s’incorporen amb el seu esforç, prenent el relleu a les que per diverses raons no poden continuar fent-ho. Vull dir que, afortunadament, ningú no som imprescindibles i això es bo, tant per la prova, ja que d’aquesta manera queda assegurada la seva continuïtat, com per a les persones, ja que d’aquesta manera posa al seu lloc els repunts de vanitat que sovint tenim tothom.

Seguidament vull referir-me a dues persones que amb el seu treball estan contribuint a tot això que us acabo de dir, el primer pel que correspon a l’apartat de l’organització i el segon pel que fa a l’apartat dels participants. He triat aquestes dues persones per resumir amb ells a totes els demés que també mereixen el nostre reconeixement.

Francesc Sanromà Sedó. El Sanromà és el nostre President -espero que no penseu que em refereixo a ell per fer mèrits i escalar posicions dins de la Junta-. L’escriptor Josep Pla deia que per escriure bé es tenen que dominar els adjectius. Com heu comprovat i continuareu fent-ho, no és el meu cas. Dic això perquè me’n falten, i de valents, per referir-me al Sanromà. Per a mi, sense desmerèixer als altres, és un dels puntals perquè la nostra Caminada vagi endavant any rere any. Mai li he sentit una queixa; sempre ha estat el primer en acudir a treballar; s’ha passejat per tot Reus penjant cartells de la prova; ha visitat a tots els col·laboradors per demanar-los suport; tots els vespres l’hem tingut al local fent els dorsals, parlant i animant als que acudien per apuntar-se; el diumenge de matinada ha estat dels primers en acudir a la sortida per aclarir tots els dubtes dels participants i a l’arribada ha rebut a tots els participants amb unes paraules d’ànim i felicitació, inclòs algun petonet al personal femení. Gràcies a ell i a d’altres com ell, hem aconseguit que, com deia al principi, la nostra Caminada sigui considerada com la “festa de l’excursionisme”.

Agustí Arqués Gombau. L’Agustí té 73 anys, aquest any ha participat per cinquena vegada a la prova. Són molts els participants que ho han fet, alguns en totes les edicions, la qual cosa agraïm enormement, però he triat a l’Agustí perquè no n’hi ha massa que a la seva edat tinguin la il·lusió que té ell per fer-la. La majoria de les seves participacions li hem donat el dorsal 1. Ningú més digne que ell per portar-lo, ja que fa justícia a les seves qualitats com a esportista i també com a persona. Tinc l’honor i el plaer de sortir amb ell sovint d’excursió. No trobareu millor company per caminar, mai et discutirà les decisions per agafar un camí o un altre. Malgrat que vegi que no vas bé, té la saviesa, la discreció i la bondat que li han donat els anys per no retreure’t les errades que sovint fem anant per la muntanya. Persones com l’Agustí i tants d’altres que participen tots els anys en aquesta prova, són els que han aconseguit que la nostra Caminada sigui considerada com una “clàssica”. A tots ells moltes gràcies.

He après molt del Sanromà i de l’Agustí, però a l’hora de posar en pràctica el seu mestratge he de fer esforços, ja que sovint em traeixen la vanitat i els nervis. És per això que he volgut retre aquest petit reconeixement a aquests companys que amb la seva bondat ens mostren el camí a seguir per a poder ser algun dia persones “tal com cal” que dirien els nostres avantpassats. Toni Garcia.