Avui hem creuat el riu Llobregat (que no és el Rubicó, allà on va dubtar Juli Cèsar, tot i el símil d’un canvi d’etapa). Efectivament, aquest riu nostre que hem conegut avui ens ha fet deixar enrere la Serra de Collserola i, a la propera etapa, ja entrarem de ple al Massís del Garraf.
Les previsions meteorològiques del dia s’han complert només a mitges. Havien anunciat ahir el pas d’un front poc actiu, i sol ja per al diumenge a la tarda. La realitat ha estat que només sortir de casa ha començat una pluja no massa espessa, però persistent, que ens ha acompanyat tot el viatge fins arribar al baixador dels FF.CC. de la Generalitat a Vallvidrera. Això ha fet que, un cop allà, hàgim hagut de buscar el sopluig d’una cafeteria per poder esmorzar amb comoditat. L’altra opció, desestimada, era fer el nostre àpat a redós de la magnífica arbreda que comença a tocar de l’estació, direcció al Centre d’Informació del Parc de Collserola. Cap a aquest interessant equipament ens hem dirigit només acabar l’últim mos, o l’últim glop de cafetó. Mentrestant, la pluja havia cessat completament i les perspectives d’un temps abonançat començaven a materialitzar-se.
Un cop enllestida la visita al centre d’informació hem començat el nostre itinerari d’avui, que ens hauria de dur fins a Sant Vicenç del Horts, havent creuat el riu Llobregat. Unes pujades que anaven enllaçant-se –no massa exigents, tot sigui dit- ens han dut fins al turons de Can Pasqual, un indret que gaudeix de vistes privilegiades sobre les comarques del Baix Llobregat i el Barcelonès. Des d’allà, el camí ja agafa una franca davallada vers la depressió del riu, que ja s’albira a la llunyania. Primer encara es passa per llocs interessants, com l’ermita de la Santa Creu D’Olorda, on també hi ha habilitada una zona de fontades (o pícnic). A partir d’allà hem seguit una confortable pista que, seguint l’ombra de pinedes i alzinars, ens ha fet passar a tocar d’interessants masies, com Can Farrés o Can Bofill. El lloc més adient que hem trobat per aturar-nos a dinar ha estat Castell Ciuró. Dalt un turó que domina la vall del riu hi ha les runes del que fou un alterós castell. L’esplanada que té als seus peus ha estat condicionada com a àrea de lleure. Allí hem dinat acompanyats –ara sí- per un sol que es feia sentir. A només un cop de pedra de Castell Ciuró comença la vila de Molins de Rei, i, un cop travessada la ciutat i un embull d’infraestructures viàries, hem fet cap a la vora del Llobregat. Abans de creuar-lo pel pont de la N-34O, i trobar l’autobús que ens esperava a l’altre costat, hem hagut de caminar cosa d’un quilòmetre riu avall. La veritat és que impressiona una mica transitar per la seva amplíssima llera i pensar en l’aigua que pot arribar a dur en un episodi d’extraordinaris aiguats. Tots en recordem algun, com les calamitoses rierades de l’any seixanta-dos que tantes vides se’n va endur. Avui, però, el riu semblava amansit, amb un estol de gavines i gavians que nedaven per l’aigua, cofois sota els reflexos del sol.
Ara els gavians reposen en una escata de sol
que té sentors de tardor i de llum balba.
Cada vegada la tarda és més breu i arribarà
aviat l’hora d’acollir-te a la crida del delta.
Vas néixer lluny, filla de la blanca congesta,
i la teva primera veu només la sentien
els prats verdíssims de l’estiu, murmuri
de camps enaiguats. Menystenir-te ara,
que t’has carregat la pena i la brutícia?
Digues: Quan sentis l’abraçada de la mar,
fonda i amplíssima, també li diràs mare?
TRETZEVENTS