“Només hi ha una manera de resistir el fred: estar sempre content perquè fa fred”. Aquesta cita la trobo molt adient per il•lustrar el sentiment que ens ha embargat avui quan hem pujat el pessebre al cim del Montsant, i, amb la d’enguany, ja en van quaranta-set edicions.
Any rere any, i malgrat el rigor hivernal, no faltem a la nostra tradició de pujar el pessebre dalt la Roca Corbatera, el cim culminant del Montsant. Aquest desembre, com no podia ser d’altra manera, la climatologia i la manera d’afrontar-la també ha estat diferent de qualsevol any anterior. El fred era ben viu, però les ganes de fer l’ascensió i l’esperit muntanyenc guanyen tota contrarietat. Amb el naixement a l’esquena hem anat serra amunt, i passat el Pla d’en Grau el paisatge s’ha tornat gèlid, sorprenent i bellíssim. Els núvols baixos que havíem vist de matinada quan ens hem llevat, empesos per les fortes ratxes de vent, han deixat fulles i branques cobertes de xocants formes de glaç: afuades pintes de gel que es gronxaven al caprici de l’oratge. Paisatge gebrat i belles imatges que han quedat gravades a les nostres càmeres fotogràfiques i als nostres cors. Hem complert el propòsit que ens ha dut al cim i hem retornat aviat a casa, contents dels dons que la muntanya ens ofereix, jorn rere jorn.