FOTOGRAFIES

Sortim a les set del matí de Reus i arribem al voltant de les nou dalt de Caro, a la plaça que hi ha davant del restaurant que és on ens deixa l’autocar. Uns minuts per desbeure, qui en tingui necessitat, o bé prendre un cafetó qui en tingui ganes, i comencem a caminar…

L’obaga està ben pintada pel blanc del gebre i busquem l’escalfor del sol per aturar-nos i fer el nostre primer àpat. Ens instal•lem en una raconada una mica assolellada de la pista que va del Mascar a les Foies. A partir d’aquí, i fins al Coll de Llinars, tot serà costa amunt. Anem guanyant alçada i les vistes panoràmiques s’amplien. Als plans de Llinars fem una parada per agrupar-nos de nou i recuperar l’alè. Aquí dalt el dia  és lluminós, tot i que una part de la vall de l’Ebre la veiem entapissada per un llençol flonjo de boira. Una mica de teranyina a l’horitzó no ens permet acabar de gaudir de les vistes que tindríem sobre el Delta de l’Ebre. El que sí que veiem és un ramat de cabres autòctones (Capra hispanica) que ja ens ha flairat i s’esmuny cap a les fondalades, a l’altra banda del coster. Continuem la nostra ruta i baixem cap al Coll de Carabasses, molt a prop del refugi de les Clotes. Aquí fem un altre petit descans per beure i menjucar alguna cosa. Són dos quarts d’una i algú ja pregunta si encara falta molt per arribar: vergesanta! que no havíem quedat que l’excursió d’avui serien set hores de caminar? Continuem, i ara el camí és una ondulació per entremig d’una magnífica boscúria de pinassa, de troncs corpulents i altíssims. El paisatge canvia radicalment quan travessem les rases del Marraco, un terreny àrid i pedregós on mai no hi falta el vent. Ja a l’altra banda de les rases baixem per un pas una mica complicat, tot i que curt, i continuem cap al mas del Marraco. Quan hi arribem ja són les dues del migdia i decidim aturar-nos en aquest lloc per dinar. Ens acull un prat inclinat al sol d’on fa mandra marxar-hi. Però encara ens queda força estona de caminar i la tarda se’ns farà llarga.

En poca estona arribem al Coll d’Alfara, on un corriol baixa cap al poble, i a la nostra esquerra tenim a tocar el cim de l’Espina (1181 m). Tornem a caminar de nou per un sotabosc ben humitejat, la qual cosa fa que extremem les precaucions per tal de no relliscar. Anem avançant per aquests paratges ufanosos. No obstant, el ritme que duem ara ja no és el del matí, i veiem com el sol comença a declinar darrere les muntanyes. Les hores de caminar i els quilòmetres recorreguts comencen a fer-se presents a les cames. Abans d’arribar al Coll del Camp la tarda encara ens ofereix una bonica vista de postal: les espectaculars Roques d’en Benet vistes des d’un angle poc conegut. A partir del coll tot és de cara avall. Una baixada pronunciada i llarga que a alguns se’ls entravessa a l’ànima. Per sort, el terra és una catifa de fulles sense a penes cap pedra que pugui trair-nos per la humitat. Ja som gairebé a baix de tot, al Mas de Castillo, i tot i que alguns del grup pensen que ja arribem a Paüls, aviat es desenganyen. La fondalada de Les Valls és amplíssima i encara ens queda ben bé una hora i mitja de camí fins que no serem al poble. Seguint la traça dels “Estels del sud” deixem la pista i agafem la sendera que ens ha de dur a la nostra destinació, passant primer per la font del Teix i després per l’ermita de Sant Roc. Quan som a l’àrea recreativa, a redós de l’ermita, la tarda ja fosqueja; i quan arribem a Paüls, a les sis en punt de la tarda, la llum ja se n’ha anat del tot. Pugem a l’autocar i se’ns veu a tots contens: no pesa el cansament al costat de la bonica excursió d’avui.