Toscar – Les Clotes – Alfara (Els Ports)

Toscar - Les Clotes

Qui ens ho havia de dir, fa quinze dies, quan baixàvem de la Mola amb màniga curta i esbufegant de calor, que avui a la capçada dels Ports trepitjaríem neu i faria un fred de rigorós hivern. Gairebé fil per randa s’han complert les previsions de l’home dels temps. Fred i vent i pluja és el que ens hem trobat avui als Ports. Amb l’hora canviada i més fosc que els darrers dies hem fet cap al lloc de sempre per esperar l’autocar: trenta-quatre motxilles, que tal com pintava el dia no està gens malament.
Tot el viatge l’hem fet amb pluja, i quan hem descarregat els trastos entre Els Reguers i Alfara, a l’entrada de la vall del Toscar, l’aspecte que oferien els cims de la muntanya eren d’allò més amenaçador: la boira s’ajeia a les crestes i el cel estava ben tapat. Però com que cap adversitat ens treu les ganes de caminar ens hem penjat les motxilles al coll i, endavant que fa pujada! Primer hem esmorzat al minso recer de l’ermita de Sant Julià, a tocar de la bellíssima raconada de santa Magdalena i les Fonts del Toscar, amb els seus abundosos salts d’aigua fresca i cantaire. A continuació hem enfilat camí amunt direcció al Coll de Carabasses, i, des d’allà, hem continuat per la carena fins al refugi de les Clotes. Després d’una parada fotogràfica hem continuat encara per la part més alta de la serralada fins a les Rases del Maraco, que si amb bon temps ja resulten un pas complicat, no cal ni imaginar com de difícil ho hem tingut avui. Superat el tràngol, i continuant encara direcció nord-est, hem fet cap al mas del Maraco, lloc on en principi estava previst fer una aturada per dinar i que, vist el temps inclement, s’ha decidit de continuar tot baixant ja direcció Alfara de Carles. Un cop a recer de l’aire i del fred, i com que l’hora ja era molt avançada, la gent ha començat a fer aurades per dinar en petits grups. L’arribada a Alfara he estat tard però sense incidents remarcables, un cop tothom ha tastat la duresa de la llarga excursió d’avui. Després, perquè alguns diguin que les sortides nostres són de pa sucat amb oli!
Doncs sí, la caminada d’avui ha estat realment dura, sobretot per l’afegitó de la inclemència del temps, especialment el vent acanalat que ens ha fuetejat sense pietat quan travessàvem les Rases del Maraco. De totes maneres, en arribar, he sentit com s’expressava la gent dient que ha estat una de les sortides més espectaculars i belles que hem fet aquesta temporada. La major part del recorregut, fins a les Rases, el camí transcorre per paratges bellíssims. Boscos de pins centenaris, amb soques imponents (molt de pi roig, amb els seus troncs rectilinis que semblen arribar al cel); atapeïdes boixedes i claps de boix-grèvol que s’estenen a les ombries de la muntanya; rocams i penyals que impressionen només de veure’ls… I un regal inesperat, malgrat els problemes afegits que ens ha comportat: un bon tou de neu acabada de caure que ens ha deixat uns paisatges meravellosos. En definitiva, una excursió d’aquelles que no et treuen les ganes de tornar-hi; ans el contrari.

FOTOS

Leave Comment