Mou-te en català

Entitat col·laboradora amb el Voluntariat per la llengua.
Més informació

Tramitació de llicències Federatives 2019

Ja podeu tramitar les llicències a través de l'associació

Curs d'iniciació als escacs

Organitza: Club Escacs Reus amb el patrocini del Consell Esportiu del Baix Camp
Dates del curs:  Del 29 d’abril al 19 de juny
Grups, dies de classe i Horari:
Grup de dimecres: 18 a 19:30.
(29/04- 06/05-13/05-20/05-27/05-03/06-10/06-17/06)
Grup de divendres: 18 a 19:30
(01/05-08/05-15/05-22/05-29/05- 05/06-12/06-19/06)
Preu de les inscripcions: 6 euros
Edat: De 5 a 12 anys
Lloc:
Club Escacs Reus de l’Associació Excursionista de Catalunya
C/Galanes nº 10 1r. Reus

Inscripcions:
Al Club Escacs Reus els divendres a partir de les 20 (977344050)
Per telèfon al 679703989 (Adrià) o al 625148507 (Nelson)
Per mail de contacte: escacsreus@gmail.com
Caldrà portar una fotocòpia de la targeta sanitària (CATSALUT)
Places limitades i per ordre d’inscripció

Temàtica:
–    Iniciació als escacs
–    Moviment de les peces
–    Mats bàsics
–    Principis tàctics
–    Principis estratègics
Possibilitat d’adaptar el curs al nivell dels participants.

Serra de l'Argentera – Castell d'Escornalbou

Escornalbou

Mare deixeu-m’hi anar, a l’Alforja a plegar avellanes,  que cantarem quatre cançons pels fadrins de Riudecanyes.
Diumenge de Rams. Matí ple d’aromes que exhala la terra mullada. Pas lleuger i cor content mentre ens enfilem amunt la serra; allà dalt, el Trucafort ens espera. Farigoles en esplet i espàrrecs gerds a la marjada; la sajolida arrapada sota les pedres. Cada romer amb mil flors blaves, cada argelaga saturada de groc, a cada racó de la senda un nou verd per descobrir. En arribar als molins la mirada sens perd pel cobalt de les muntanyes. Els brucs llueixen cabelleres argentades; el boix-grèvol, reflexos metàl•lics. Les sureres, com guerrers antiquíssims, custodien la vellúria d’uns murs de pedra roja. El Castell-Monestir d’Escornalbou traspua història; l’ermita de santa Bàrbara el vigila encimbellada. Nosaltres tan sols hi som de pas, pujant i baixant costers se’ns fugen les hores: el camí només existeix quan sentim el pes i la mesura de cada passa.

FOTOS

Toscar – Les Clotes – Alfara (Els Ports)

Toscar - Les Clotes

Qui ens ho havia de dir, fa quinze dies, quan baixàvem de la Mola amb màniga curta i esbufegant de calor, que avui a la capçada dels Ports trepitjaríem neu i faria un fred de rigorós hivern. Gairebé fil per randa s’han complert les previsions de l’home dels temps. Fred i vent i pluja és el que ens hem trobat avui als Ports. Amb l’hora canviada i més fosc que els darrers dies hem fet cap al lloc de sempre per esperar l’autocar: trenta-quatre motxilles, que tal com pintava el dia no està gens malament.
Tot el viatge l’hem fet amb pluja, i quan hem descarregat els trastos entre Els Reguers i Alfara, a l’entrada de la vall del Toscar, l’aspecte que oferien els cims de la muntanya eren d’allò més amenaçador: la boira s’ajeia a les crestes i el cel estava ben tapat. Però com que cap adversitat ens treu les ganes de caminar ens hem penjat les motxilles al coll i, endavant que fa pujada! Primer hem esmorzat al minso recer de l’ermita de Sant Julià, a tocar de la bellíssima raconada de santa Magdalena i les Fonts del Toscar, amb els seus abundosos salts d’aigua fresca i cantaire. A continuació hem enfilat camí amunt direcció al Coll de Carabasses, i, des d’allà, hem continuat per la carena fins al refugi de les Clotes. Després d’una parada fotogràfica hem continuat encara per la part més alta de la serralada fins a les Rases del Maraco, que si amb bon temps ja resulten un pas complicat, no cal ni imaginar com de difícil ho hem tingut avui. Superat el tràngol, i continuant encara direcció nord-est, hem fet cap al mas del Maraco, lloc on en principi estava previst fer una aturada per dinar i que, vist el temps inclement, s’ha decidit de continuar tot baixant ja direcció Alfara de Carles. Un cop a recer de l’aire i del fred, i com que l’hora ja era molt avançada, la gent ha començat a fer aurades per dinar en petits grups. L’arribada a Alfara he estat tard però sense incidents remarcables, un cop tothom ha tastat la duresa de la llarga excursió d’avui. Després, perquè alguns diguin que les sortides nostres són de pa sucat amb oli!
Doncs sí, la caminada d’avui ha estat realment dura, sobretot per l’afegitó de la inclemència del temps, especialment el vent acanalat que ens ha fuetejat sense pietat quan travessàvem les Rases del Maraco. De totes maneres, en arribar, he sentit com s’expressava la gent dient que ha estat una de les sortides més espectaculars i belles que hem fet aquesta temporada. La major part del recorregut, fins a les Rases, el camí transcorre per paratges bellíssims. Boscos de pins centenaris, amb soques imponents (molt de pi roig, amb els seus troncs rectilinis que semblen arribar al cel); atapeïdes boixedes i claps de boix-grèvol que s’estenen a les ombries de la muntanya; rocams i penyals que impressionen només de veure’ls… I un regal inesperat, malgrat els problemes afegits que ens ha comportat: un bon tou de neu acabada de caure que ens ha deixat uns paisatges meravellosos. En definitiva, una excursió d’aquelles que no et treuen les ganes de tornar-hi; ans el contrari.

FOTOS

La Mola per la Canal del Mig

la mola

Més que primaveral, avui hem tingut un dia estiuenc, que ja tocava. Hem pujat a la “nostra” Mola per la Canal del Mig. A la banda septentrional de la muntanya, just al bell mig del llarg espadat rocallós, s’hi obre una profunda escletxa que facilita l’accés a l’altiplà; una imponent canal que sembla voler abocar-se, pendissos avall, fins a les mateixes teulades de La Torre, la bonica vila que s’ajeu als seus peus.

De totes maneres, en arribar a quarts de vuit del matí al poble, més d’un s’ha abrigat amb polar i jaqueta. Una fresca matinera que s’ha esvaït tot d’una només enfilar el rost camí de pujada. Immediatament ha començat l’estriptease general i a més d’un, fins i tot, li sobrava la màniga curta. Nosaltres sabem que a la muntanya s’ha de ser previngut i s’ha de dur roba per a qualsevol canvi de temps, i La Mola és segurament la muntanya més canviant dels nostres encontorns. Ja vèiem, mentre ens enfilàvem, que a la propera Serra de l’Argentera els molins del parc eòlic no paraven de girar en cap moment; això volia dir que a dalt tornaríem a trobar l’aire fresc. Ben cert, només acabar de grimpar els rocs més enlairats de la canal ja teníem a la nostra esquena l’incansable vent del nord-oest. Això ens ha fet buscar el recer d’una de les escasses ondulacions que ofereix la calma de La Mola, oberta per cingleres i espadats als quatre vents. Allí hem esmorzat bressolats per l’escalforeta del sol.

Un cop acabat el nostre refrigeri, i després de gaudir de les vistes que ens oferia avui la privilegiada miranda, hem enfilat el camí de baixada pel Coll del Guix. El retorn a La Torre ha estat una descoberta per a la majoria. Primer hem torçat a la dreta per seguir la Vall de Massanes per una pista que duu fins a Marçà; pista que hem deixat al cap de poc per agafar un sender que s’endinsa per l’espessor del bosc, molt ombrívol, ja que tothora resseguíem la banda de ponent de la muntanya. Aquest perdut antic camí sembla que ha estat recuperat i senyalitzat fa ben poc, una iniciativa que els que ens agrada caminar i descobrir bells racons aplaudim. Fent la volta al massís, sempre a mig aire, vèiem com la vall s’anava apregonant a la nostra esquerra. Un cop hem sortit del bosc hem trobat la Font de Fontesaubelles i més endavant el Pla de la Femada. La font omple una bassa que avui ha estat un regal on poder apaivagar la forta calor que ja sentíem a la canícula del migdia. Al cap de poc albiràvem el poble i en un no res havíem acabat la nostra bonica excursió d’aquest diumenge calorós.

F O T O S

Fredes – Pantà d'Ulldecona

Fredes

Aquest diumenge, primer de març, tanquem el cercle i completem l’itinerari que vam deixar a mitges fa tot just un mes. Aquell dia pujàrem a Fredes des del Pantà d’Ulldecona remuntant la barrancada on es troba el sorprenent Salt d’en Robert. Avui anem a l’inversa: des de Fredes fins al pantà passant per l’antic sender que mena a La Sénia, tot resseguint les seves alteroses crestes i passant per enmig del Portell de l’Infern, per continuar més endavant pel Solà d’en Brull i un roquer anomenat Estret de la Mola; fent cap, finalment, altre cop al costat de les aigües embassades del riu Sénia. Un recorregut espectacular on hem pogut gaudir dels Ports en tota la seva grandiositat: profundes valls entallades i pregones barrancades plenes de boscúria; immensos roquerars que es drecen verticals i que només poden ser coronats pel vol dels voltors en estol que hem vist des de la distància.
El dia ha estat variable, bastant fredot a l’hora de la sortida i més abonançat a mida que perdíem alçada. Fins i tot hem tingut unes ullades de sol picant quan s’acostava l’hora de dinar. El tret diferenciador de la jornada ha estat, però, l’hora de l’esmorzar. Aprofitant que l’autocar ens deixava a l’aparcament que hi ha just davant del restaurant Europa (un acollidor restaurant de muntanya) que es troba a un quilòmetre i escaig abans d’arribar al petit nucli de Fredes, teníem decidit, de dies enrere, que el primer que calia fer era unes queixalades a les suculentes menges que allí serveixen. Dit i fet i no se’n parli més, en arribar ja teníem la taula parada. Després, amb la panxa plena i el cor alegre, tant ens fa que nevi, plogui o faci vent: avall que fa baixada!

F O T O S

Serra del Pradell – Ermita Sant Gregori

Serra del Pradell

Recordareu, els que vareu venir, que el passat dotze d’octubre vam pujar al Cingle Blanc des del Coll de la Teixeta. Aquell dia una boira espessa ens va privar de les panoràmiques que, en un dia clar, es poden divisar des de les crestes que separen el Baix Camp de les terres  prioratines. Avui hi hem tornat i no hem tingut gaire més sort. El dia ha estat rúfol i ben tapat des de primera hora del matí. Amb prou feines, un cop a dalt, hem pogut contemplar quatre punts propers i coneguts: Puigcerver, el pantà de Riudecanyes, un desdibuixat Cap de Salou, allà lluny, i el castell d’Escornalbou. Fins i tot la Mola, tan propera, se’ns amagava a les primeres llums de l’alba. De totes maneres la caminada ha valgut la pena, després de gairebé vint quilòmetres trescant pels turons del Baix Priorat, el camí ens ha dut a la singular ermita de Sant Gregori, a tocar de la capitalitat de Falset.
Permeteu-me un pensament particular quan caminava pels pendissos de les Soleies i tenia davant meu la testa rocallosa de la Mola, avui coronada per un nimbe blanc, i les altes cingleres de la Serra de Llaberia. Recordava els llegendaris episodis del nostre guerriller Carrasclet tal com ens ho va explicar l’escriptor Josep Iglésies. Diu la seva ploma que “Pere Joan Barceló fou pres, però abans d’ésser conduït, aconseguí saltar una tàpia i fugí a la muntanya. S’endinsà pels afraus del massís de Llaberia…”, i més endavant: “Havia trobat en un gran cingle una cova oberta a mig aire, la qual no podia ésser advertida des de baix. Hi entrava enfilant-se a un arbre corpulent, i, apuntalat al ramatge, estenia un tronc fins a la cova. Des de l’arbre o des de la cova posava i treia el tronc que servia de pont, sense que es pogués advertir el seu ús, a causa de l’espessetat i ufana del bosc. L’espluga tenia aigua viva, era de capacitat suficient per a fer-li d’estada i fins i tot gaudia d’una llenca de sol. Aquest refugi solament al sabien el seu germà i la seva muller”.

Pantà d'Ulldecona-Salt del Robert-Fredes

Salt del Robert

Encetem febrer per un mirall aigües embassades, amunt de La Sénia. El dia és hivernenc. No obstant, al nostre pas ullades de sol es capbussen al fons del pantà. El paisatge és obert, magnífic, i tenim davant nostre les altes carenes d’una terra que no es rendeix, que no abdica del seu port majestàtic, on hi regnen els voltors i les aus rapinyaires que orgulloses voleien pel cel. Nosaltres no renunciem a conquerir-la, humils i conscients de la nostra petitesa. Refem forces a la Cova dels Ferrins, i després comencem a remuntar el Barranc del Salt atapeït de boscúria i envoltat de cingleres. L’esma i la vista se’ns enfilen cap al Morral Desplegat, la Costa Dreta i la Mola de l’Aixada. Passem l’àmplia raconada de la Casa forestal i el camí, de cop i volta, se’ns torna feréstec, rentat i desfet per les avingudes de la indomable torrentera. Tothora que caminem ens acompanya l’aigua que brogeix pels saltants de les roques. Arribem al Salt del Robert i l’admiració s’acreix fins a cotes difícils de descriure, la bellesa muda de la natura s’ha de viure en primera persona del singular. Però cal continuar, com sempre fem a la vida, ja que no vivim de fer escala sinó que prenem la força d’elles per seguir el camí. El nostre d’avui cada cop és més rost, més altívol i encrestat, però, pas a pas, les cames i la voluntat uns porten al cim. Ja albirem Fredes, petit i glaçat, talment un solitari llogaret de pessebre. I tot d’una comencem a pensar ja en la propera sortida.

F O T O S

La Mola de Genessies

Mola de Genessies

Avui hem tingut un matí ben agradable. Una escletxa de bon temps dins d’un hivern que està sent força rigorós, pel que estem acostumats. Cal destacar que en aquesta excursió també hem fet el ple: més de vuitanta persones disposades a fer l’ascensió a la Mola de Genessies tot gaudint de belles panoràmiques. L’autocar era el gran, i anava ple de gom a gom. A més, com que tothom que volia venir no hi cabia, al final s’han afegit dos cotxes més a l’excursió.
Quan hem arribat a Vandellòs clarejava el dia, i una llarga processó de xiruques ha enfilat serra amunt pel camí de Casseà. Després de passar pel Coll de Lleixares hem fet cap a l’antic despoblat de Genessies, avui sense l’esplendor que havien tingut aquestes grans masies en temps reculats. A redós del mas hem esmorzat; el lloc era arrecerat i el sol ens acompanyava. Un cop acabat el ritual de la menjada… serra amunt que fa pujada!
El camí fins dalt la Mola és feréstec, però d’una gran bellesa. Quan hem arribat a l’últim coll el vent gelat ha començat a aparèixer i ja no ens ha deixat fins que no hem descendit de l’alterós rocam. La Mola és un penyal que impressiona força, i des de dalt la vista se’t perd en totes direccions. El matí era força clar i hem gaudit de valent. Teníem unes boniques vistes als quatre vents i un riu blanc de boira baixa que s’estenia davant la serra de Cardó, amb els Ports al fons.
Després de visitar les exigües restes del poblat ibèric que resten dalt la calma hem enfilat el camí de retorn. Aquest ha estat altre cop pel Mas de Genessies, el Coll de Lleixares, l’Estret de la Gentilla i el Barranc de Burrià, passant per Mas Valentí. Una excursió fàcil i recomanable, sobretot en un dia clar i no massa calorós com ha estat avui.

F O T O S

El Puig d'en Cama

Puig d'en Cama

Avui es tractava de fer una sortida informal, fora de programa, per tal de cremar l’excés de calories acumulades en els àpats nadalencs i de cap d’any. Fa un parell de dies vàrem fer una convocatòria via correu-e (ja veieu que és important tenir el mail de tots el que veniu a caminar i en disposeu) i a les vuit del matí ens hem aplegat una bona colla al lloc habitual de trobada. Hem deixat els cotxes a Almoster i hem enfilat costa amunt (mai millor dit!) fins dalt el cim del Puig d’en Cama, aquesta emblemàtica silueta arrodonida que tenim tant a la vista la gent de Reus i de molts pobles veïns. El dia ha començat tapadot, frescot… però animadot! No ens hem mullat, encara que només una estona hem vist unes tímides ullades de sol. Tant és, les vistes des d’aquest cim sempre són magnífiques: tota la plana del Camp als nostres peus.

Hem continuat carenejant i hem parat a esmorzar quan hem arribat a l’ermita de Sant Pere de la Selva (també amb molt bones vistes). Després hem descendit per la pista que baixa a la Selva del Camp i, just arribar a baix, hem retornat a Almoster pel camí planer que segueix el repeu de la muntanya. Quan hem arribat al poble, la Rossi, com que és tan eixerida, ens ha convidat a prendre un refresc a casa seva.

Tot plegat, avui hem fet uns quinze quilòmetres per les nostres muntanyes properes, un itinerari ben bonic que, potser per tenir-lo a l’abast, no li dediquem l’atenció que es mereix. El dia divuit d’aquest mes tornarem a emprendre les sortides d’ “El Baix Camp i tu… a peu!” i anirem a la Mola de Genessies, damunt de Vandellòs. Animeu-vos a venir que ja veureu com us agrada.

(podeu veure les fotos d’avui)