Més que primaveral, avui hem tingut un dia estiuenc, que ja tocava. Hem pujat a la “nostra” Mola per la Canal del Mig. A la banda septentrional de la muntanya, just al bell mig del llarg espadat rocallós, s’hi obre una profunda escletxa que facilita l’accés a l’altiplà; una imponent canal que sembla voler abocar-se, pendissos avall, fins a les mateixes teulades de La Torre, la bonica vila que s’ajeu als seus peus.
De totes maneres, en arribar a quarts de vuit del matí al poble, més d’un s’ha abrigat amb polar i jaqueta. Una fresca matinera que s’ha esvaït tot d’una només enfilar el rost camí de pujada. Immediatament ha començat l’estriptease general i a més d’un, fins i tot, li sobrava la màniga curta. Nosaltres sabem que a la muntanya s’ha de ser previngut i s’ha de dur roba per a qualsevol canvi de temps, i La Mola és segurament la muntanya més canviant dels nostres encontorns. Ja vèiem, mentre ens enfilàvem, que a la propera Serra de l’Argentera els molins del parc eòlic no paraven de girar en cap moment; això volia dir que a dalt tornaríem a trobar l’aire fresc. Ben cert, només acabar de grimpar els rocs més enlairats de la canal ja teníem a la nostra esquena l’incansable vent del nord-oest. Això ens ha fet buscar el recer d’una de les escasses ondulacions que ofereix la calma de La Mola, oberta per cingleres i espadats als quatre vents. Allí hem esmorzat bressolats per l’escalforeta del sol.
Un cop acabat el nostre refrigeri, i després de gaudir de les vistes que ens oferia avui la privilegiada miranda, hem enfilat el camí de baixada pel Coll del Guix. El retorn a La Torre ha estat una descoberta per a la majoria. Primer hem torçat a la dreta per seguir la Vall de Massanes per una pista que duu fins a Marçà; pista que hem deixat al cap de poc per agafar un sender que s’endinsa per l’espessor del bosc, molt ombrívol, ja que tothora resseguíem la banda de ponent de la muntanya. Aquest perdut antic camí sembla que ha estat recuperat i senyalitzat fa ben poc, una iniciativa que els que ens agrada caminar i descobrir bells racons aplaudim. Fent la volta al massís, sempre a mig aire, vèiem com la vall s’anava apregonant a la nostra esquerra. Un cop hem sortit del bosc hem trobat la Font de Fontesaubelles i més endavant el Pla de la Femada. La font omple una bassa que avui ha estat un regal on poder apaivagar la forta calor que ja sentíem a la canícula del migdia. Al cap de poc albiràvem el poble i en un no res havíem acabat la nostra bonica excursió d’aquest diumenge calorós.
JOAN I JOANA