El poble de Bronchales està situat a la comarca de la Serra d’Albarrasí, dins d’un sistema conegut com els “Montes Universales”, al sud-oest de la Serralada Ibèrica. S’alça a 1569 m sobre el nivell del mar i el seu principal atractiu és el turisme de muntanya. Tal com testifiquen els diversos jaciments trobats al terme, l’origen de Bronchales es remunta amb total seguretat als temps del ibers i els romans. Posteriorment, en el “Cantar del Mío Cid” trobem una referència a Bonchales, vers 1475: “Trocieron a Santa María (Albarracín) e vinieron a albergar a Fronchales (Bronchales). Allí vam fer cap nosaltres el dissabte passat, tot fent turisme per diverses localitats de Terol, en ruta…

El primer que notes quan arribes a Bronchales és que estàs a una alçada considerable, en unes elevacions de l’interior peninsular, per la sequedat de l’aire i per la sobtada fresca que et fa agafar una peça d’abric. En tot el que abasta la vista no veus grans cims que sobresurtin de l’entorn, degut a que tot el conjunt es troba a una alçària considerable. I això també sobta, acostumats com estem a les nostres escarpades muntanyes que s’eleven des de la plana. Essencialment, trobes uns paratges que no tenen res a veure amb el que estem acostumats a contemplar. La caminada que vam fer el diumenge fins a la “Sierra Alta” i el seu punt culminant, de 1856 m, la podríem considerar un passeig, si no fos que l’alçada també pesa. Des d’ella es divisa una àmplia panoràmica; en un dia clar es contemplen cims i terres de les províncies de Saragossa, Guadalajara, Conca, València, Castelló i, lògicament, Terol.
El terme compta amb més de quaranta fonts, i nosaltres vam poder comprovar l’abundància d’aigua trepitjant pistes i senders que semblaven més aviat rierols. De fet, en època hivernal no és gens estrany trobar-hi neu. A la Sierra Alta, entre Bronchales i Noguera, hi havia hagut explotacions de mineral de ferro a les crestes de quarsita, la qual cosa vam poder comprovar pel color de les aigües que baixaven de la muntanya, i també per l’aigua que sortia de l’aixeta! Sabem que l’entorn compta amb una rica fauna, on s’hi poden veure cérvols, cabirols, porcs senglars, guineus, esquirols, guatlles, perdius, llebres, conills, àligues, voltors, falcons, esparvers etc., tot i que nosaltres només vam poder albirar les majestuoses rapinyaires planejant inaccessibles pel cel llunyà.
El relleu i la flora composen un marc d’una rara bellesa, diferent a qualsevol altra imatge propera que tinguem a la retina. Dues formacions ben diferenciades conformen el paisatge del terme de Bronchales. Per una banda, tenim la muntanya baixa i les comes que es despleguen fins al port de Pozondón, ocupades per matolls i herbes de la brolla seca, com ara la farigola, l’eriçó groc (Echinospartum horridum), argelagues i altres espècies que comparteixen hàbitat amb l’alzinar que s’estén al llarg del límit nord-est del terme. Per altra part, una extensa i exuberant pineda, principalment de pi roig (Pinus sylvestris), ocupa els costers i les parts més enlairades de la serra, acompanyada d’una gran varietat d’espècies vegetals que es troben en els diferents ambients de les pinedes.
Una cosa que ens va cridar força l’atenció, només sortir del poble, van ser els extensos claps de boixerola -gayuba, en castellà- (Arctostaphylos uva-ursi). La boixerola que vèiem tenia l’alçada d’una persona i més, tot i que aquest arbust sovint se’ns presenta nan. Al sotabosc hi trobàvem turberes amb plantes rares i tan curioses com la didalera. Val a dir que el camí que vam seguir tan de pujada com de baixada (un volta de forma circular) estava magníficament senyalitzat. Després de passar per les “Corralizas” férem cap cim, on vam fer una parada llarga, gaudint d’un entorn i uns paisatges difícils d’oblidar. A les dues del migdia ja érem de nou a l’hostal, asseguts a taula a punt de gaudir d’un suculent àpat. Abans, uns companys que no van fer l’excursió, ens van mostrar el seu botí: un grapat de pinetells i un encara més extens assortit de fredolics! Uns bolets, els fredolics, que nosaltres aquí comencem a trobar gairebé entrat l’hivern.
Dos dies ben aprofitats, on també cal que mencionem les parades “turístiques” que vam fer al llarg del dissabte. La primera parada a Alcanyís, on vam esmorzar per efectuar, tot seguit, una ràpida incursió al seu centre històric i monumental. D’allí vam continuar fins a Terol, fent una visita més complerta a la ciutat que és famosa pels seus pernils i pels seu art mudèjar. Terol és a la confluència dels rius Guadalaviar i Alfambra, i és a partir d’aquesta localitat que el primer comença a anomenar-se riu Túria. Entre els seus atractius turístics es troben les edificacions mudèjars i modernistes, el mausoleu dels amants de Terol, el centre paleontològic Dinópolis i una gran riquesa natural. Després de recórrer la ciutat, tornàrem a pujar a l’autocar que ens dugué al proper “Embalse del Arquillo de San Blas”, i dinàrem a la vora del pantà en un lloc de fontades.
Després de dinar enfilàrem rumb cap a Albarrasí, una ciutat monumental i bella com poques. En temps de l’Al-Àndalus, la família berber Al-Banú-Razin, va fer d’aquestes terres la taifa d’Albarrasí. D’aquesta família li ve el nom. Senyoriu Independent de Castella i d’Aragó des del 1170, no fou fins el 1300 que va ser conquerida per Pere el Gran, fill de Jaume el Conqueridor, i passà a formar part del Regne d’Aragó. Actualment la ciutat és una important destinació turística i ha estat proposada diversos cops com a Patrimoni de la Humanitat. Passejant pels seus carrers es nota de seguida que viu per al i del turisme, tot i que les botigues de “souvenirs” estan discretament ubicades a l’interior d’antics edificis, res a veure amb el bigarrat comerç al carrer de les nostres poblacions costaneres. Durant bona part de la tarda no ens vam cansar de fotografiar edificis i bells racons que et trobes a cada pas, tot recobert amb una pàtina d’història on sembla que no hagi passat el temps des de l’edat mitjana.
A Bronchales hi vam arribar a les vuit del vespre, directes a l’Hostal Suiza on teníem reservat l’allotjament. A l’hostal ens van tractar molt bé, la veritat sigui dita, i la relació qualitat/preu va ser més que bona. Després d’agafar habitació, ens quedava una hora per dutxar-nos, canviar-nos i preparar-nos per al sopar. Durant els dos dies l’ambient entre els expedicionaris va ser extraordinari, com sempre que sortim. A les postres del dinar del diumenge l’organització ens va obsequiar a tots amb una copa de cava, i el brindis fou per la temporada que s’acaba i pels bons desitjos de cara a la vinent. A les quatre de la tarda sortíem cap a Reus, ens quedaven prop de cinc hores de camí. De tornada l’única parada la vam fer al poble de Calanda, tot just a la meitat del camí. Val a dir que d’aquest poble l’únic “monument” que vam visitar va ser el bar de la plaça, on vam exhaurir les cerveses i els xampús que ens van refrescar la gargamella, just acabant de pair l’excel·lent “ternasco” que ens havíem cruspit a Bronchales. Tocades les nou del vespre arribàvem a Reus, baldats de tantes hores d’autocar. Això sí, crec que tots contents per la magnífica sortida que havíem fet el cap de setmana. Per acabar, direm que les comarques de Terol val la pena de visitar-les, sobretot per aquells que els agrada “estar lluny de tot arreu”.