FOTOGRAFIES

FOTOS INÉS

“PARQUE NATURAL DE LA SIERRA Y LOS CAÑONES DE GUARA”

Al 1990 es creà oficialment el parc natural de la “Sierra y los Cañones de Guara”, que el dotava de les principals figures de protecció i reconeixia la seva estructura territorial com una mateixa unitat. L’integren 47.450 hectàrees, a les quals s’ha d’afegir 33.775 hectàrees que corresponen a la zona perifèrica de protecció. Guara comprèn els municipis d’Abiego, Adahuesca, Alquézar, Arguís, Bárcabo, Nierge, Boltaña, Caldearenas, Casbas de Huesca, Colungo, Loporzano i Nueno. També un bocí dels extensos termes de Sabiñánigo i Huesca pertanyen a la zona protegida.
El parc es constitueix d’aquesta manera amb un espai amb identitat pròpia, marcat per profunds contrastos entre el paisatge i el clima dels vessants nord i sud. La seva ubicació entre els Pirineus i la vall de l’Ebre li confereix unes característiques climàtiques específiques; barreja de l’atlàntic y mediterrani. En el cim del Tozal de Guara, punt culminant del parc amb 2.077 metres, s’aprecia en tota la seva plenitud l’estratègica ubicació: al nord la serralada pirenaica, amb la seva immensitat, y al sud els Monegros oscenses.
L’interior del territori s’articula d’oest a est mitjançant les serres de Gabardiella, Guara, Arangol, Balced y Sevil. Els rius Flumen, Guatizalema, Calcón, Formiga, Alcanadre, Isuela i Vero el creuen i constitueixen, junt amb els seus afluents, en el principal atractiu amb espectaculars gorges, barrancs i relleus; paradís anual de milers de barranquistes. La natura s’hi ha materialitzat de manera singular: coves, cims, dolines, surgències, fonts i poljes conformen la textura d’un sistema càrstic que té el cor als Llanos de Cupierlo. Allí més de 300 dolines cretàciques distribueixen cap a l’interior l’aigua que després escopiran les fonts i surgències de manera prodigiosa i imprevisible pels rius, per a delit dels barranquistes. Cinc portes ens obren els secrets de Guara. Són els accessos més transitats: Loporzano, Bierge, Alquézar, Colungo i Nocito.

ALQUÉZAR
És l’entrada principal al parc de Guara, la més transitada i emblemàtica. El propi poble és destinació prioritària de qui vol conèixer el territori, i al mateix temps l’accés natural a l’impressionant parc cultural del riu Vero, del qual Alquézar n’és un excel•lent mirador. Completen l’oferta d’aquest sector balmes, coves i abrics amb afamades pintures prehistòriques.
La localitat és, sense cap mena de dubte, el poble més encisador de la serra de Guara i un dels millors conservats de tot l’Aragó. Els colors terrencs són els que dominen el paisatge d’Alquézar, i també els de la soberga col•legiata de Santa María la Mayor, que s’alça damunt la immensa mola que sopluja la resta del casc urbà. L’antiga fortalesa musulmana donà origen al poble a finals del segle XI. Al Qasr vol dir castell en àrab i aquest hauria defensat l’accés a la capital de la Barbitania (Barbastro) dels nuclis de resistència cristians als Pirineus.
Per sobre d’aquest istme rocallós s’escampen els carrerons seguint sinuosos i intricats dissenys d’origen medieval per adaptar-se al relleu. Des de la balconada que domina l’entrada al nucli urbà podem apreciar un detall rellevant: la població té forma de mitja lluna, una altra constatació simbòlica del seu origen. L’austera església de San Miguel, de 1681, saluda al visitant a l’extrem occidental del casc. Cal passejar per Alquézar, perdre’s pels seus carrers i aturar-se davant els detalls de la seva prodigiosa però sòbria arquitectura civil.

“SANTA MARÍA LA MAYOR DE ALQUÉZAR”
Aquest edifici és el resultat de segles de treball i d’una transformació permanent en funció dels estils artístics de cada època. De la seva construcció original amb prou feines queden les restes de la seva torre de vigilància. La torre albarrana domina la rampa en forma de ziga-zaga de pujada al castell. Fou la primera modificació dels reis cristians després d’arrabassar la fortalesa als musulmans. En la porta del calabós on foren martiritzades les verges Nunila i Alodia es distingeix el baix relleu del segle XV damunt la clau de volta de la porta.
Per la plaça de la col•legiata ens introduïm a l’interior del claustre romànic, la joia més valuosa de la col•legiata. Construït al 1258 i restaurat al segle XIV, ofereix clares similituds amb el de San Juan de la Peña. Els seus capitells historiats i els frescos del segle XV que el volten el converteixen en excepcional. A l’interior de l’església hi destaca el formidable òrgan barroc del segle XVI i la capella barroca del Santo Cristo, excel•lent talla de transició romànic-gòtic de finals del segle XII.

El Mundo de los Pirineos, núm. 87 maig/juny (Monogràfic Parque Natural de la Sierra y Cañones de Guara)